Joan Carretero té mala peça al teler i, amb ell, Reagrupament. I no hi ha res que em sàpiga més greu. Sempre he pensat que les seves virtuts, aquelles que han seduït durant temps tanta gent, més d’hora que tard se li acabarien girant en contra i seria la mateixa gent que l’adulava qui de mica en mica li aniria girant l’esquena. Res de nou sobre la capa del planeta. El populatxo només tolera la lucidesa, la integritat i la fermesa del líder quan és cavall guanyador. Aleshores se li exalten aquestes qualitats fins a l’adulació. Però quan apareix un altre cavall, en aquest cas amb més opcions electorals potencials, aquesta mateixa gent, talment un ramat de xais, gira el cap i es deixa enlluernar per la novetat de la mel del possible èxit. Parlo naturalment de Solidaritat Catalana, aquesta descarada OPA a Reagrupament en tant que copia fil per randa el seu programa, i per tant fa que no hi hagi cap motiu per no sospitar seriosament de la necessitat de la seva existència i, doncs, de les intencions dels qui la promouen. Només cal veure la quantitat de personatges que tot d’una han alçat les orelles i ara ronden Laporta.
J.D. Salinger deia que “la gent mai no veu res”. Sens dubte sona insuportablement pedant, però no per això és al meu entendre menys cert. Per desgràcia. I és que la gent viu d’il·lusions. Creu allò que vol creure i, sempre que pot, opta per no creure allò que li és desagradable, talment com els infants. I és clar, la realitat sovint no té res a veure amb el desig i, quan això passa, s’imposa el sacrifici que comença per l’acceptació de les coses, per desagradables i adverses que siguin. Però això, per la puerilitat que caracteritza la majoria, molt pocs estan disposats a fer-ho. I val a dir que la majoria no ho està per la manca absoluta, com deia abans, de lucidesa, integritat i fermesa que sí té el líder que abandonen. I naturalment, com que cal justificar d’alguna manera la d’altra banda legítima deserció, en una demostració més d’immaduresa recorren a la covard baixesa de malparlar del líder abandonat, de vegades retraient-li aspectes que poden ser certs, i d’altres distorsionant les coses. Però al capdavall, i com és el cas, amb injustícia, pixant fora de test en el seu judici del líder. D’aquest previsible i vergonyant comportament se’n diu mesquinesa.
Joan Carretero ara mateix no vol entrar a Solidaritat Catalana, i em trec el barret. Molts, de bona fe li diuen que s’ha tornat boig i que, per motivats que siguin els seus recels, el que ara ens cal als independentistes és unir-nos i després ja ens tirarem els plats pel cap. Però és clar, la cosa, malgrat sembli enraonada, en aquest cas no va per aquí. El doctor ho té clar perquè té el cap clar i els peus ben afermats a terra. I és que ningú que pensi amb el cervell i no amb el ventre no pujarà en un avió havent de confiar en una tripulació incerta, de persones que fa dues setmanes eren mariners i ara tot d’una s’han passat a l’aviació, i a més substituint amb un cop de colze els aviadors contrastadament vocacionals que fa temps que es preparen per enlairar-se. Si més no, jo ni fart de vi no hi pujaria. Cal unir-se, sí, però no ho facis quan no tens gens clar per a què t’uneixes.
Com passa històricament amb tots els homes excepcionals, Joan Carretero està destinat a quedar-se sol des del principi, i per això li dono suport incondicional. I quan li acabi passant, per desgràcia no haurà estat per mala sort, sinó perquè així és la condició humana. Com deia Tolstoi, “les obres mestres només poden veure la llum per un atzar miraculós. La gent farà tot el possible per enterrar-les”.
Aquest no és un article que pretengui desanimar la gent de Reagrupament, al contrari. Té precisament la modesta voluntat de fer reflexionar i evitar l’abandonament de l’admirable associació. Altra cosa és que l’autor, al·lèrgic al bitxo humà per les raons exposades, no esperi en absolut que passi. L’autor reconeix, doncs, que aquest article és merament masturbatori.
