En una conversa amb un partidari d’EI que, naturalment, desacreditava Carretero, aquell m’esgrimia el factor de l’estètica com un argument a favor de la seva opció. Efectivament, l’estètica o, pel cas, les formes, són importants en tot en aquesta vida. No hi ha contingut sense continent, i quan aquest continent es presenta conscientment descurat o menystingut, no hi ha dubte que hem de dubtar de la credibilitat o vàlua del contingut. El meu interlocutor em recordava la cita de Dostoievski, “el menyspreu de l’estètica és el primer senyal de la impotència”. La frase és brillant i encertadíssima, i tanmateix és trist comprovar que aquells qui de manera tàcita o explícita te la recorden ho fan justament perquè, en absència de res a oferir, aboquen la seva mancança en l’estètica per tal que els substitueixi la feblesa o nul·litat d’arguments.
Tremolo cada vegada que em ve algú amb una sentència d’un “inqüestionable”, perquè en la majoria de casos es tracta d’una coartada, d’un refugi, de la pretesa defensa que qui te l’etziba creu infal·lible pel mer fet que la sentència l’ha pronunciada un personatge il·lustre, i, per tant, el lloro te la repeteix perquè la considera incontestable, l’evidència màxima de la seva raó, que t’haurà de deixar mut de cop. Però passa que, per començar, només un babau o un ignorant directament pot creure que les persones il·lustres són incontestables. Perquè ningú és incontestable, ni en l’àmbit personal ni en l’intel·lectual. Tanmateix, això no treu que, efectivament, les màximes dels l’il·lustres acostumin a ser impecables. Però aquesta no és la qüestió. El problema és que el setciències que te la recorda la porta al terreny que li convé, la descontextualitza i l’acaba distorsionant amb el seu reduccionisme interessat a causa de la seva impotència racional. Aquesta mala utilització de les paraules d’altri només fa que posar els pèls de punta als seus creadors vius, i despertar de les tombes als que ja són morts. Pobres il·lustres. Quan l’interlocutor em va etzibar la frase de l’escriptor rus, amb ànim modest li vaig respondre que la sobrevaloració de l’estètica és el primer senyal de la desraó. I encara se me’n va acudir una altra que vaig callar: el menyspreu de la raó és el primer senyal de la impotència. Totes dues són frases de collita pròpia que no contradiuen la de Dostoievski, la complementen, amb el ben entès que a cap de les tres reflexions li cal cap complement, tenen sentit per elles mateixes i les subscric amb el mateix convenciment.
Per tot plegat, i portant-ho a l’àmbit polític, en concret el que representen Reagrupament i EI, trobo lamentables les desqualificacions que EI fa a Carretero i als seus partidaris. Ens acusen de ser radicals i d’insultar, però sense que curiosament demostrin entendre què significa radicalisme, on és el nostre insult i per què ho és. O sigui sense argumentar. Són, doncs, radicalment contraris a la raó en acusar de radicals els qui raonen, vet aquí la paradoxa. Si hi ha hagut un candidat d’ERC –de fet només n’hi ha un, Carretero, perquè la resta són candidats d’Esquerra, i per tant ells mateixos s’autodefineixen d’un altre partit– que ha demostrat un comportament respectuós amb la resta de candidats, aquest ha estat precisament, i amb diferència, Joan Carretero. Per tant, si se l’acusa del que no ha comès, cal concloure que els que de veritat insulten són curiosament aquells que es queixen de ser insultats. Com a tot calumniador, se’ls ha de definir d’intel·lectualment impotents –ups… acabo d’insultar o de definir? Perquè no poden ser les formes de Carretero allò que troben insultant. El que en realitat els ofèn són els seus arguments radicalment clarividents, perquè els posen en evidència respecte la seva pròpia miopia mental i pusil·lanimitat. I els arguments mai no poden ser estètics, sinó encertats o desencertats, llevat que parlem de l’estètica de la raó, de la qual Carretero s’emporta el trofeu per encarnar un autèntic regal a la sensibilitat accentuat per la vulgaritat que l’envolta.
Però el més irònic de tot és que la impotència intel·lectual s’insulta de fet a si mateixa sempre que es troba davant del mirall d’uns arguments que són irrefutables perquè, entre altres coses, els fets els avalen. I passa el que passa, que aquells que reclamen estètica són justament els que malden, desesperats, per desqualificar la bellesa intentant patèticament estalviar-se haver de passar pel quiròfan per refer les seves formes, la seva lletjor. He tornat a insultar? Ups, ups…
