Carpe Diem de Sergi Sol: Esquerra al divan

Es això! Sí, senyor! Aquestes expressions de manera repetida se’m feien presents a mesura que llegia el treball del Sergi Sol publicat a Llibres de l’Index sota el títol “Carpe Diem. En el punt de mira”. De fet, no em resultava gens difícil veure-m’hi reflectit perquè miro de participar de forma activa en la tasca de divulgació pública de l’estratègia d’Esquerra i d’explicació de la contribució de l’independentisme en l’obra del Govern de les esquerres catalanes. I per a intentar fer bé aquesta feina, sovint he debatut molt amb ell i he begut de les anàlisis i argumentaris que elabora, per la qual s’explica la facilitat amb què m’hi identificava.
En Sergi Sol resol molt bé l’inevitable perill de caure en la feixuguesa del discurs quan el relator es veu obligat a utilitzar un gavadal de fets, dades i parers per confegir el discurs del posicionament d’Esquerra al llarg d’aquests darrers anys, tan intensos i tan cabdals per a l’avenç de l’independentisme. Posicionaments, en plural, més aviat. Perquè els fronts han esdevingut tan múltiples com complexos a mesura que l’independentisme anava abandonant la trinxera i guanyava centralitat (recordeu el mateix article de Ramoneda reconeixent a Esquerra haver protagonitzat la gran batalla ideològica de la irrupció de l’independentisme/sobiranisme transversal en el catalanisme polític) i popularitat (el pacte amb el PSC ha estat en aquest cas definitiu per normalitzar-nos en una part de la societat fins fa poc aliena a tot allò que anava més enllà de l’autonomisme espanyol).
En el divan del Sergi Sol, el militant d’Esquerra hi trobarà l’antídot davant de l’ofensiva de les dretes catalanes molt conscients que el nostre taló d’Aquil•les rau en la manca de cultura de poder, perquè les cultures de poder s’adquireixen i l’independentisme tot just fa pocs anys que ha començat a bastir estructures d’estat des de la governació del país. En el divan del Sergi Sol, l’amic/elector d’Esquerra hi trobarà claus per interpretar allò que sovint la manca de perspectiva històrica amaga, és a dir la transcendència d’haver contribuït a convertir el seu ideari en un producte ideològic normalitzat i homologable als altres que de fa temps són a l’aparador de les opcions polítiques de primera. I tots, militants i electors, hi trobem la satisfacció col•lectiva d’haver deixat enrere les aigües empantanades en què l’autonomisme de CiU i PSC eren tot el futur a què podia aspirar-se.
I és aquí, en el relat de l’ambició nacional i social, on el Sol periodista es mostra més pedagògic i contundent (la llei d’educació i el blindatge de la immersió lingüística, la llei del cinema, la llei de vegueries, la llei d’acollida, la llei de serveis socials…). I encara més. Carpe diem ens referma en el que som, ens recorda qui són els adversaris (i el pa que s’hi juga), ens impedeix perdre de vista la magnitud de l’objectiu, ens reconeix les febleses i les contradiccions i, finalment, ens infon convicció en la victòria a partir de l’assumpció de l’autocrítica.
Aquesta és la línia discursiva, redactada amb l’encert i el didactisme propi d’un bon periodista que sap anar del fet concret a l’anàlisi general (en Vázquez Montalbán en deia “ir del alfiler al elefante”), tot atrapant el lector amb capítols tan suggeridors com “Un espanyol a la presidència de la Generalitat”, “El paper de la premsa: xarop de canya”, “La independència a mercè del Barça”, “L’evolució de Carretero” i d’altres.