El senyor Carod-Rovira acaba de treure un llibre sobre la seva visió de la independència que no em penso llegir perquè el que pugui dir no s’ho creu ni ell i, per tant, tampoc pot pretendre que m’ho cregui jo. Tractant-se d’ell, no parlo precisament des del prejudici, sinó a misses dites després d’haver-se aliat i de perseverar amb aquesta piconadora espanyolitzadora anomenada PSC-PSOE.
Van ser molts els catalans que fa quatre anys van fer confiança a Carod, i després d’aquest temps seria humanament injust retirar-l’hi si els seus errors no estiguessin marcats per la insistència, de fet una sola insistència, un sol error però tan greu que dóna la clau al partit amb qui s’ha entossudit a fer camí. Mentre ell parla de pluja fina, el PSC-PSOE aboca una tempesta que dia rere dia va devastant Catalunya. Però Carod no sembla veure-la, perquè de sobte separa la qüestió nacional de la qüestió social, com si les dues vessants no anessin estretament lligades i, de fet, no fossin intrínseques. Carod sembla voler arribar a la independència el 2014 sense fer res per aconseguir-ho, tot al contrari. Aquesta incoherència només pot tenir sentit en el fet que, llevat que ara al juny Carretero guanyi les eleccions del partit, al pas que porta ERC per al 2014 ja no tindrà ni un sol votant i ningú no es recordarà ni dels seus cants de sirena, però en canvi sí que hi haurà l’empremta del pas dels càrrecs del partit per la Generalitat i més enllà en el territori: una bonica xifra al seu compte bancari particular. Carod ha rebut per tots costats, i això en el seu moment, i com a tanta altra gent, m’inspirà solidaritat. Però el més lamentable és que s’ha acabat cremant per res, sense haver actuat com a independentista. Políticament, doncs, ha estat malaguanyat. És el que passa als pusil·lànimes, que en el seu intent de quedar bé amb tothom no queden bé amb ningú i reben per tots costats, mentre l’enemic a batre segueix tan ample i encara més reforçat.
L’altre dia el va entrevistar l’Albert Om en el seu programa de la tarda. He de dir que tant l’Om, aquest independentista de saló que no es mulla ni per afaitar-se, com el seu programa hispanocèntric, em produeixen autèntica nàusea, però en aquest cas vaig voler veure l’entrevista que li feia a Carod –per què no li fa a Carretero? Deu ser perquè no ha publicat llibre. En fi. Entre altres coses, Carod va dir que cal atansar la mà a Espanya en la nostra emancipació nacional, i és clar, tan bon punt va dir-ho vaig atansar la mà al comandament a distància per apagar el televisor. Atansar la mà a Espanya, quin riure. A veure quan els catalans aprendrem a empatitzar per poder entendre d’una vegada les coses. A veure quan entendrem que no és pot ser civilitzat amb la caverna, i menys encara quan aquesta té la paella pel mànec. Si la fera ja t’ha arrencat un braç, doncs home de Déu, no l’hi allarguis l’altre! Vés amb compte, Carod, perquè, al pas que portes, de tant atansar mans no te’n quedaran per escriure llibres. I em sabria greu, tot i que no pas per uns llibres en què estic convençut que, malgrat tot, continuaries parlant d’atansar mans.
I és que hi ha persones intel·lectualment dotades a qui els perd el factor emocional, sovint en concret l’ego, fins al punt que traeixen l’eficàcia del seu intel·lecte. Aquest no dubto que és el cas del senyor Carod-Rovira. És una pena aquest talent malbaratat. És una tragèdia que l’extrema contundència que només pot emergir de la irracionalitat del bàrbar es demostri sovint més eficaç que la intel·ligència, i sempre més eficaç que la intel·ligència distorsionada per l’emoció. Carod-Rovira és al capdavall el paradigma del poble català. Un poble enverinat d’emotivitat que per sistema confia en líders enverinats del mateix mal que el poble que representen.
