A mesura que ens atansarem a l’octubre, les amenaces s’intensificaran alhora que el convenciment es farà més ferm, si cap. L’Estat, empatxat del seu poder, mica en mica es mostrarà a cara descoberta (bé, si no tenim en compte l’últim episodi del Parlament), ens buidarà el seu “Interior” i sortirà a la llum la seva essència menys democràtica i més ancorada en temps passats, on el poder feia la força i la força feia el poder.
Els embats a l’estat de dret, a la separació de poders, han tingut lloc en el subsòl més negre, feréstec i profund del sistema. Una majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Generals en la XII legislatura va fer que aquests embats, descarats, es traslladessin al Parlament en una recentralització sense precedents.
Una incontinència legislativa més posada al servei de la ideologia que de les idees, més destinada a servir de contingència davant futuribles que a solucionar problemes presents i tot això en buscada solitud del PP i sense diàleg pretès.
El 9-N, al que ara molts menystenen, ha estat el major pols polític guanyat per un poble a un Estat, una veritable ferida en els amors propis jacobins.
Totes les eines d’estat s’han posat a treballar, totes elles, de totes les maneres imaginables i també en les inimaginables en un estat de Dret, per tal que no es pugui repetir una ofensa semblant: el referèndum no es pot realitzar i punt.
Seran moltes les amenaces, algunes voldran crear màrtirs, inhabilitant i multant i fent respondre amb el seu patrimoni alguns polítics, algunes persones. També tindrem amenaces que potser condicionaran decisions que a priori semblaran desendreçades o precipitades, com l’entrega de testimonis en el govern, però el que ens cal és cardar la llana i caldrà passar tantes vegades com calgui el testimoni per guanyar la cursa. Cada tram i cada recorregut sumen. Fins i tot ens amenaçaran en no donar-nos els nostres diners i posar en risc el benestar de tots els catalans, els que volen el referèndum i els que no, els que volen votar “sí” i els que volen votar “no”. Fins i tot posaran en risc el benestar d’aquells que, cada dia des de Catalunya, fan la feina d’altaveu d’aquest Estat que els hauria de protegir.
Cal fer una certa abstracció davant tots els anuncis de les plagues que ens poden arribar a caure, confiar en la determinació del nostre Govern i dels nostres parlamentaris i ajudar a fer-ho possible. Però, sobretot, caldrà anar a votar per fer-ho real. L’objectiu final és tenir un Estat que ens acompanyi i no que ens amenaci. Perquè aquest és el sentit més gran de la Llibertat, el no haver-nos de sentir mai més amenaçats per un Estat que diu que ens vol protegir. Aquí no hi ha qui carda la llana i qui té la fama perquè, malgrat pugui semblar-ho a uns quants, aquí tots cardem la llana. Cert que els sacrificis són en molts casos individuals i, fins i tot desiguals, però no hi ha cap dubte que el benefici és col·lectiu i l’objectiu tant gran que aquí necessitem patriotes valents. I ja hem vist que els tenim.
Gràcies als que han estat i estan al capdavant, gràcies a tots els anònims, algun dia la memòria històrica us farà justícia. Al Partit Demòcrata, això, ho tenim clar. Ningú ha estat tan generós com la gent del Partit Demòcrata. Però ara no és una qüestió de noms, ara tot és massa difícil. Hi ha un gran cost d’oportunitat per a molts, han passat moltes coses i cal pair. Ja hi haurà temps pels agraïments. Encara tenim molta feina per fer, i no ens ho posaran pas fàcil -de fet, no ho ha estat mai-. Però ara sembla que tenim una altra oportunitat de fer-nos dignes de Catalunya i no fallar, aquest cop Sí!
Mayte Rivero Segalàs
Senadora del Partit Demòcrata al Senat
Presidenta de la Vegueria del Partit Demòcrata a l’Alt Pirineu
