Com era de preveure, la sentencia del TC sobre l’Estatut no ha resolt cap problema ans bé n’ha despertat d’adormits i n’ha creat de nous.
Les declaracions dels polítics comentant la sentencia s’han d’agrair si són clares però s’han també de mirar amb una certa distància ja que les properes eleccions catalanes propiciaran, com sempre, cares de bon nen, promeses sense base i grans quantitats de sucre i fel en proporciones variables.
El president Montilla diu avui en un interviu que la sentencia del Constitucional “no enforteix el projecte comú de tots els espanyols, debilita la unitat d’Espanya”. És una visió esbiaixada, molt compromesa amb el PSOE, partit que mentre necessiti els vots del PSC a Madrid, anirà fent com fins ara, és a dir prometre i no complir.
L’única pregunta que ara ha d’interessar als catalans és la de saber on vol anar Catalunya. La solució federalista, que no és teòricament pas la pitjor, no es pot aplicar perquè la Constitució espanyola no ho permet. Continuar com fins ara, dins d’un Estat de les Autonomies que no ha demostrat ni saber funcionar ni ser just, és un error que no pot ser il•lusió de futur.
Catalunya només pot anar allà on la majoria vulgui. Ni Espanya ni Europa podran acceptar un camí que no vagi acompanyat per una majoria de ciutadans. És necessari que totes les forces polítiques, culturals i d’opinió convergeixin en un projecte comú de futur per Catalunya, i que arribin a entusiasmar, a il•lusionar a la majoria del poble per arribar a una majoria compacte darrera del nou país.
Repeteixo que les properes votacions no ajudaran que els polítics es mostrin tal com són. Per altra banda, esperar fins a la tardor sense posicionar-se, és perdre un temps que ni sobra ni tornarà. Qui tindrà ara el valor cívic per capitanejar el camí que porti a Catalunya a decidir el seu destí?.
