Al llarg de la història, el model català d’ocupació del territori i de distribució de l’activitat econòmica ha estat complex i ha obeït a causes múltiples i variades. Tanmateix, els resultats d’aquest model són ben palpables i evidents: les zones interiors de Catalunya, cada vegada més deshabitades, han esdevingut el parc energètic imprescindible per desenvolupar els nuclis industrials i productius catalans, pràcticament centralitzats en la seva totalitat a l’entorn de Barcelona que, alhora, concentra la gran majoria de la població de Catalunya.
Aquest model tan desequilibrat ha propiciat que mentre una part del territori quedava connectada al progrés, es condemnava la resta a adoptar un paper secundari en l’economia del país i, al mateix temps, a assumir els costos d’aquest progrés en forma d’equipaments i d’infraestructures que –per dir-ho suaument– són molt poc atractives per als habitants que hi han de conviure: des dels grans pantans que faldegen el Montsec, passant per l’explotació minera a les riberes de l’Ebre, fins a les centrals tèrmiques i nuclears a primera i segona línia de mar.
En aquest sentit, els pobles de les comarques del Baix Segre, de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, es troben en estat d’alerta davant la informació d’un projecte de central tèrmica previst a Mequinensa. Esquerra Republicana de Catalunya ha presentat un seguit d’esmenes en relació als aspectes tècnics d’aquest projecte, començant pel combustible procedent de residus industrials que s’ha previst utilitzar, un mètode que requereix una anàlisi exhaustiva de les conseqüències que tindrà en l’entorn.
A més, els residus en forma de partícules que generaria l’activitat de la central poden estar contaminades amb metalls pesats i no cremats, efecte que implica un procés de gestió i de tractament acurat. Una altra consideració, fa referència a la fragmentació del projecte executiu per tal d’evitar una avaluació global de l’impacte mediambiental. D’aquesta manera, els tràmits de la línia elèctrica associada a la central tèrmica s’estan cursant de manera separada, tot forçant una cadena d’esdeveniments consumats que impossibilitaria l’aturada del projecte.
D’altra banda, la construcció de la central tèrmica projectada a Mequinensa és del tot contrària a les línies del protocol de Kyoto, pel qual, es fixen els límits d’emissions de gasos amb efecte hivernacle. Així, el Sisè Programa d’acció comunitari en matèria de medi ambient de la Comissió Europea del 22 de juliol de 2002 fa necessari l’assoliment de progressos demostrables en el compliment del protocol, i estableix com a fites la reducció les emissions en un 8% respecte el 1990 durant els períodes entre 2008 i 2012.
Però això no és tot. L’informe tècnic omet el xoc que suposaria per a l’entorn natural de la zona. Cal recordar que l’embassament de Mequinensa ha estat incorporat a la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea per tal d’assegurar-ne la seva biodiversitat i la conservació dels hàbitats de convivència de l’home amb les activitats agrícoles i ramaderes. A més, la central, situada a 300 metres de l’embassament, quedaria dins l’espai ZEPA que reconeix la zona de gran interès ecològic i ornitològic, i estroncaria la voluntat de protecció de l’espai natural de l’Aiguabarreig, que té per objectiu la generació de noves oportunitats socioeconòmiques com ara el turisme verd.
Aquests són els aspectes tècnics que advoquen per la inviabilitat del projecte de la central tèrmica de Mequinensa. Però, per sobre d’aquestes consideracions, existeix la voluntat de preservació i de reconstrucció productiva d’un territori en gran mesura oblidat. Per a la seva gent, la central tèrmica no és l’aposta. És per això que el creixement productiu ha d’anar per una altra via: la via de la sostenibilitat que marca l’Europa del nostre temps i, potser fins i tot, per la via de recuperar la gran tradició catalana en matèria de planificació urbanística i territorial, d’Ildefons Cerdà a l’obra de la Mancomunitat, sense oblidar la tasca de la Generalitat republicana, com els plans dels germans Rubió i Tudurí, estroncats de soca-rel per la Guerra Civil i la dictadura.
Article escrit amb Gabriel Pena i Bastellé i Lluís Juncà i Pujol
