Que a Catalunya la idea de República ha anat sempre associada a alts nivells de llibertat ho corrobora el fet que en la nostra primera experiència republicana, s’escomet una gran reforma de la Generalitat, atorgant més pes decisori al braç popular (augmentant-ne el nombre de representants) enfront dels estaments eclesiàstics i nobles.
Per això no és casual que vençuda Catalunya el 1714, les noves autoritats borbòniques esperessin fins el 16 de gener del 1716 per promulgar el Decret de Nova Planta, quan es commemorava el 75è aniversari de la proclamació de la República per Claris. Felip V no va fer res més que culminar la política de Felip IV –la ciutadella de Barcelona ja era un vell projecte del govern d’Olivares- i imposava la “nova planta” (això era l’abolició dels furs i constitucions dels territoris ocupats, dissolució de les institucions pròpies i destitució i/o persecució dels dirigents i funcionaris del país) al poc temps de la conquesta. A Mallorca, última plaça austriacista rendida el juliol del 1715, la nova planta s’imposa aquell mateix novembre. Aquí els botxins de la nació catalana s’esperaran gairebé any i mig per donar-nos també un escarni simbòlic.
Aquesta obsessió historicista sempre ha estat molt present en l’espanyolisme visceral. Molts anys més tard, el 1939, també el general Franco va esperar el 26 de gener per entrar a Barcelona, per “exorcitzar” l’exèrcit espanyol de la derrota en la batalla de Montjuïc (26/1/1641); i és sabut que el mateix dictador va intentar que el president Companys fos afusellat al castell de Montjuïc el 6 d’octubre del 1940, per fer coincidir la seva mort amb la proclamació de l’Estat Català del 1934.
Si bé durant la Guerra de Successió, Catalunya va funcionar de facto com una república independent, amb exèrcits i ambaixades pròpies, no es va tenir l’oportunitat o el capteniment per proclamar-la. Aquesta situació ambivalent també es va donar al final de la Guerra del Francès o a l’inici de la darrera Guerra Civil.
Per això haurem d’esperar fins el segle XX per a veure proclamada la Segona República Catalana. És la que inspira Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 i que regirà durant tres dies. Macià, a contracor, hi haurà de renunciar per donar pas a la primera autonomia catalana des del 1714 i a la recuperació de la Generalitat.
Malgrat ser efímera, la república macianista “computa” pel fet d’haver superat les condicions que la fan vàlida: haver estat proclamada per una autoritat legítima o dipositària d’una representació important de la sobirania popular -ERC, el partit de Macià i Companys, havia guanyat les eleccions municipals a Catalunya-, haver-hi una proclamació oficial, i que la nova legalitat republicana generi un corpus legislatiu específic. Així, si bé no hi va haver temps material per elaborar una constitució catalana, decrets que Macià signa entre el 14 i el 17 d’abril com a president de la República Catalana seran aplicats i àdhuc reconeguts pel govern de la Segona República Espanyola.
Si bé, la decisió de Macià de renunciar a la Segona República ha estat molt discutida, amb perspectiva històrica es pot entendre la gran sagacitat política de l’Avi. Va entendre que intentar mantenir la república catalana en aquell moment, amb una legitimitat i suport popular limitats, hagués acabat en ensulsiada.
En canvi, posant la llavor per a que tornés a germinar l’autogovern català, Macià (com primer havia fet Claris) plantava les bases de la nostra independència futura. Ell mateix va dir que Catalunya tindria el grau de llibertat que els catalans volguessin. Macià sabia que la Generalitat i el Parlament, com històricament han fet des de l’edat mitjana, són les institucions que recolzades per la voluntat majoritària de la ciutadania poden liderar el camí de la nació catalana cap a la total sobirania. Mentre les nostres institucions històriques –més antigues que el mateix estat espanyol i que els borbons- existeixin la independència de Catalunya només és qüestió de voluntat, valentia i democràcia.
Amb tot, la situació d’avui dista molt de ser idíl•lica perquè no és cert que la Catalunya autònoma tingui el grau d’autogovern més gran de la seva història, com repeteixen sovint alguns traïdors. Si bé les competències de l’Estatut de Núria van ser també retallades i no es va arribar a desplegar amb tota la seva potencialitat, Macià va aconseguir sobre el paper un nivell d’autogovern força més elevat que el de l’actual comunidad autónoma regida per l’Estatut de la Moncloa. Només un exemple: la Generalitat republicana tenia el comandament sobre tot l’ordre públic del país, Guàrdia Civil inclosa.
Però les dues declaracions republicanes no han estat els únics actes de sobirania que la nació catalana ha fet des que l’opressió va començar a tenallar-la. Un dels més rotunds va tenir lloc el 9 de juny del 1462, ara fa just 550 anys, quan la Generalitat presidida per Manuel de Montsuar –en un gest inèdit a l’Europa de l’època- va destituir el rei Joan II d’Aragó després de declarar-lo enemic públic i fora de la llei, iniciant-se així la Guerra Civil catalana (1462-1472). I una reflexió: no ens han donat prou raons els borbons per destituir-los per via d’urgència?
També cal fes esment de les dues vegades que s’ha proclamat l’Estat Català. Aquí convé destacar que la el concepte “estat” no és anàleg a “república”. Dit d’altra manera: tota república és estat però no tot estat és república. És un matís que els sobiranistes han de tenir ben present quan es parla del concepte “estat propi”.
En el plànol ideal (perquè en el real bé sabem que “república” no sempre és sinònim de “democràcia”) la república és l’estadi de llibertat col•lectiva més elevat al que pot aspirar una nació, el que atorga la màxima independència a un poble, tot i que també permet cedir part d’aquesta sobirania per raons estratègiques. Així, si la nostra Primera República s’empara sota la protecció francesa i la Segona es formula com “estat integrant de la Federació Ibèrica”, probablement, quan es proclami la Tercera, serà dins la Unió Europea.
A Catalunya, l’Estat Català s’ha proclamat sempre que a Espanya hi ha hagut un règim republicà. El seu objectiu ha estat el d’imposar des del republicanisme catalanista, les condicions per tal que s’hi consolidés la república federal enfront els republicans unitaristes i les forces monàrquiques i reaccionàries.
El Primer Estat Català data del 9 de març del 1873, quan el diputat per Gràcia Baldomer Lostau, el va proclamar des de la Diputació de Barcelona. Tres dies més tard quedarà en suspens (com l’any 1931) després de rebre el compromís del govern de Madrid que la nova constitució republicana seria federal i que l’exèrcit espanyol es retiraria de Catalunya, on des del 1714 havia actuat com una autèntica força d’ocupació. La caiguda de la Primera República espanyola pel pronunciamiento eqüestre del general Pavía i la subsegüent restauració borbònica deixarà en anècdota el que va ser el primer gran acte de sobirania catalana des del Decret de Nova Planta.
Un breu incís: esfereeix pensar que avui dia a Barcelona, hi pot haver un passeig dedicat a un degenerat com Joan de Borbó i que cap carreró recordi el nom de Lostau, el pare del nostre primer estat català.
Però malgrat aquest fracàs, el 2 de maig del 1883 els republicans federalistes van aprovar a Barcelona un projecte de Constitució de l’Estat Català. És un document de la màxima importància perquè és la primera vegada des del Decret de Nova Planta en el que es vol dotar el Principat d’una legislació política pròpia. Aquest text legal era més agosarat nacionalment i social que les cèlebres Bases de Manresa del 1892, origen del catalanisme conservador autonomista -sempre col•laboracionista amb la monàrquica espanyola- políticament representat per la Unió Catalanista primer, la Lliga Regionalista després, i avui per CiU.
En aquest projecte modern i democràtic de Carta Magna catalana s’establia un règim d’autogovern constitucional de Corts bicamerals, amb Congrés i Senat, i un govern amb una Presidència i un Consell d’Estat amb ministres. També s’instaurava un “exèrcit regional” i un Tribunal Suprem propi, entre moltes altres atribucions de sobirania. Que lluny queda la brillant lucidesa dels prohoms del 1883 si la comparem amb la dels dimitits ponents dels nostres darrers (i retallats) estatutets de broma!
El Segon Estat Català, més conegut i temporalment proper, va ser proclamat “dins la República Federal Espanyola” pel president de la Generalitat, Lluís Companys, el 6 d’octubre del 1934, en un sentit molt similar a la proposició del 1873. Tanmateix, aquesta vegada la declaració unilateral no es va aturar amb nocturnes negociacions contrarellotge sinó amb els canons de la guarnició de Barcelona. O sigui que el nostre darrer acte de sobirania fins el moment no va durar ni 24 hores.
Tanmateix és de justícia reconèixer que els catalans –igual que en l’etapa constitucional de les Corts de Cadis- també hem col•laborat activament en els diversos intents mai reeixits de transformació democràtica d’Espanya mitjançant l’ideologia federalista republicana. Recordem que la Primera República Espanyola no s’entendria sense la decisiva acció d’Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall; i pel que fa la Segona, recordem que Barcelona és la primera gran ciutat que la proclama de la mà de Lluís Companys, iniciant així la caiguda d’Alfons XIII.
El pensament de Pi i Margall, mai prou ben estudiat ni valorat, és d’una clarividència absoluta. Ja advertia que una república unitària no deixaria de ser mai “una monarquia amb gorra frígia” perquè el centralisme del poder hereditari es canviaria només pel centralisme d’un poder electiu. Com si hagués flairat la trampa de l’actual sistema autonòmic, també ens alertava contra els “republicans autonomistes” (el paper d’esclau que ara faria el PSC) limitats a promoure una descentralització administrativa atorgada i condicionada per Madrid.
L’escàndol Urdangarín, agreujat per la desaforada crisi econòmica, està suposant el principi de la fi de la monarquia espanyola. Les preteses “ovacions” que el monarca ha rebut per part de determinada casta política (la darrera el passat dia de Sant Josep a Cadis) més que demostrar la fortalesa del règim borbònic, evidencien la seva feblesa. Cada cop han de programar-se més absurdes accions teatrals i efectistes, forçades i amb calçador, per voler fer creure que el Borbó i la seva família gaudeixen encara del favor popular.
I si bé és cert que en determinats territoris, el “fervor” per l’hereu de Franco pot tenir alguna vigència, també ho és que al País Basc i sobretot a Catalunya, el monarquisme –que s’ha revelat com una empara imprescindible per a les altes corrupteles del poder- sembla liquidat com seriosa opció de futur per bona part de la nostra ciutadania, si exceptuem l’habitual pòquer de botiflers: Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Calzada, Isidre Fainé i Josep Piqué. O repòquer si incloem de comodí l’inefable bufó del regne: Màrius Carol.
La decadència i corrupció de l’actual règim monàrquic farà que més aviat que tard els catalans haguem de propiciar un nou acte de sobirania definitiu i proclamar la Tercera República. Però en favor de quina es manifestaran majoritàriament els catalans? De la catalana o de l’espanyola?
PS. Article dedicat a Joan Tardà i Santiago Espot, els paladins més incansables, valents i fidels de la Tercera República Catalana.
Cap a la Tercera República (i II)
Que a Catalunya la idea de República ha anat sempre associada a alts nivells de llibertat ho corrobora el fet que en la nostra primera experiència republicana, s’escomet una gran reforma de la Generalitat, atorgant més pes decisori al braç popular (augmentant-ne el nombre de representants) enfront dels estaments eclesiàstics i nobles.
Per això no és casual que vençuda Catalunya el 1714, les noves autoritats borbòniques esperessin fins el 16 de gener del 1716 per promulgar el Decret de Nova Planta, quan es commemorava el 75è aniversari de la proclamació de la República per Claris. Felip V no va fer res més que culminar la política de Felip IV –la ciutadella de Barcelona ja era un vell projecte del govern d’Olivares- i imposava la “nova planta” (això era l’abolició dels furs i constitucions dels territoris ocupats, dissolució de les institucions pròpies i destitució i/o persecució dels dirigents i funcionaris del país) al poc temps de la conquesta. A Mallorca, última plaça austriacista rendida el juliol del 1715, la nova planta s’imposa aquell mateix novembre. Aquí els botxins de la nació catalana s’esperaran gairebé any i mig per donar-nos també un escarni simbòlic.
Aquesta obsessió historicista sempre ha estat molt present en l’espanyolisme visceral. Molts anys més tard, el 1939, també el general Franco va esperar el 26 de gener per entrar a Barcelona, per “exorcitzar” l’exèrcit espanyol de la derrota en la batalla de Montjuïc (26/1/1641); i és sabut que el mateix dictador va intentar que el president Companys fos afusellat al castell de Montjuïc el 6 d’octubre del 1940, per fer coincidir la seva mort amb la proclamació de l’Estat Català del 1934.
Si bé durant la Guerra de Successió, Catalunya va funcionar de facto com una república independent, amb exèrcits i ambaixades pròpies, no es va tenir l’oportunitat o el capteniment per proclamar-la. Aquesta situació ambivalent també es va donar al final de la Guerra del Francès o a l’inici de la darrera Guerra Civil.
Per això haurem d’esperar fins el segle XX per a veure proclamada la Segona República Catalana. És la que inspira Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 i que regirà durant tres dies. Macià, a contracor, hi haurà de renunciar per donar pas a la primera autonomia catalana des del 1714 i a la recuperació de la Generalitat.
Malgrat ser efímera, la república macianista “computa” pel fet d’haver superat les condicions que la fan vàlida: haver estat proclamada per una autoritat legítima o dipositària d’una representació important de la sobirania popular -ERC, el partit de Macià i Companys, havia guanyat les eleccions municipals a Catalunya-, haver-hi una proclamació oficial, i que la nova legalitat republicana generi un corpus legislatiu específic. Així, si bé no hi va haver temps material per elaborar una constitució catalana, decrets que Macià signa entre el 14 i el 17 d’abril com a president de la República Catalana seran aplicats i àdhuc reconeguts pel govern de la Segona República Espanyola.
Si bé, la decisió de Macià de renunciar a la Segona República ha estat molt discutida, amb perspectiva històrica es pot entendre la gran sagacitat política de l’Avi. Va entendre que intentar mantenir la república catalana en aquell moment, amb una legitimitat i suport popular limitats, hagués acabat en ensulsiada.
En canvi, posant la llavor per a que tornés a germinar l’autogovern català, Macià (com primer havia fet Claris) plantava les bases de la nostra independència futura. Ell mateix va dir que Catalunya tindria el grau de llibertat que els catalans volguessin. Macià sabia que la Generalitat i el Parlament, com històricament han fet des de l’edat mitjana, són les institucions que recolzades per la voluntat majoritària de la ciutadania poden liderar el camí de la nació catalana cap a la total sobirania. Mentre les nostres institucions històriques –més antigues que el mateix estat espanyol i que els borbons- existeixin la independència de Catalunya només és qüestió de voluntat, valentia i democràcia.
Amb tot, la situació d’avui dista molt de ser idíl•lica perquè no és cert que la Catalunya autònoma tingui el grau d’autogovern més gran de la seva història, com repeteixen sovint alguns traïdors. Si bé les competències de l’Estatut de Núria van ser també retallades i no es va arribar a desplegar amb tota la seva potencialitat, Macià va aconseguir sobre el paper un nivell d’autogovern força més elevat que el de l’actual comunidad autónoma regida per l’Estatut de la Moncloa. Només un exemple: la Generalitat republicana tenia el comandament sobre tot l’ordre públic del país, Guàrdia Civil inclosa.
Però les dues declaracions republicanes no han estat els únics actes de sobirania que la nació catalana ha fet des que l’opressió va començar a tenallar-la. Un dels més rotunds va tenir lloc el 9 de juny del 1462, ara fa just 550 anys, quan la Generalitat presidida per Manuel de Montsuar –en un gest inèdit a l’Europa de l’època- va destituir el rei Joan II d’Aragó després de declarar-lo enemic públic i fora de la llei, iniciant-se així la Guerra Civil catalana (1462-1472). I una reflexió: no ens han donat prou raons els borbons per destituir-los per via d’urgència?
També cal fes esment de les dues vegades que s’ha proclamat l’Estat Català. Aquí convé destacar que la el concepte “estat” no és anàleg a “república”. Dit d’altra manera: tota república és estat però no tot estat és república. És un matís que els sobiranistes han de tenir ben present quan es parla del concepte “estat propi”.
En el plànol ideal (perquè en el real bé sabem que “república” no sempre és sinònim de “democràcia”) la república és l’estadi de llibertat col•lectiva més elevat al que pot aspirar una nació, el que atorga la màxima independència a un poble, tot i que també permet cedir part d’aquesta sobirania per raons estratègiques. Així, si la nostra Primera República s’empara sota la protecció francesa i la Segona es formula com “estat integrant de la Federació Ibèrica”, probablement, quan es proclami la Tercera, serà dins la Unió Europea.
A Catalunya, l’Estat Català s’ha proclamat sempre que a Espanya hi ha hagut un règim republicà. El seu objectiu ha estat el d’imposar des del republicanisme catalanista, les condicions per tal que s’hi consolidés la república federal enfront els republicans unitaristes i les forces monàrquiques i reaccionàries.
El Primer Estat Català data del 9 de març del 1873, quan el diputat per Gràcia Baldomer Lostau, el va proclamar des de la Diputació de Barcelona. Tres dies més tard quedarà en suspens (com l’any 1931) després de rebre el compromís del govern de Madrid que la nova constitució republicana seria federal i que l’exèrcit espanyol es retiraria de Catalunya, on des del 1714 havia actuat com una autèntica força d’ocupació. La caiguda de la Primera República espanyola pel pronunciamiento eqüestre del general Pavía i la subsegüent restauració borbònica deixarà en anècdota el que va ser el primer gran acte de sobirania catalana des del Decret de Nova Planta.
Un breu incís: esfereeix pensar que avui dia a Barcelona, hi pot haver un passeig dedicat a un degenerat com Joan de Borbó i que cap carreró recordi el nom de Lostau, el pare del nostre primer estat català.
Però malgrat aquest fracàs, el 2 de maig del 1883 els republicans federalistes van aprovar a Barcelona un projecte de Constitució de l’Estat Català. És un document de la màxima importància perquè és la primera vegada des del Decret de Nova Planta en el que es vol dotar el Principat d’una legislació política pròpia. Aquest text legal era més agosarat nacionalment i social que les cèlebres Bases de Manresa del 1892, origen del catalanisme conservador autonomista -sempre col•laboracionista amb la monàrquica espanyola- políticament representat per la Unió Catalanista primer, la Lliga Regionalista després, i avui per CiU.
En aquest projecte modern i democràtic de Carta Magna catalana s’establia un règim d’autogovern constitucional de Corts bicamerals, amb Congrés i Senat, i un govern amb una Presidència i un Consell d’Estat amb ministres. També s’instaurava un “exèrcit regional” i un Tribunal Suprem propi, entre moltes altres atribucions de sobirania. Que lluny queda la brillant lucidesa dels prohoms del 1883 si la comparem amb la dels dimitits ponents dels nostres darrers (i retallats) estatutets de broma!
El Segon Estat Català, més conegut i temporalment proper, va ser proclamat “dins la República Federal Espanyola” pel president de la Generalitat, Lluís Companys, el 6 d’octubre del 1934, en un sentit molt similar a la proposició del 1873. Tanmateix, aquesta vegada la declaració unilateral no es va aturar amb nocturnes negociacions contrarellotge sinó amb els canons de la guarnició de Barcelona. O sigui que el nostre darrer acte de sobirania fins el moment no va durar ni 24 hores.
Tanmateix és de justícia reconèixer que els catalans –igual que en l’etapa constitucional de les Corts de Cadis- també hem col•laborat activament en els diversos intents mai reeixits de transformació democràtica d’Espanya mitjançant l’ideologia federalista republicana. Recordem que la Primera República Espanyola no s’entendria sense la decisiva acció d’Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall; i pel que fa la Segona, recordem que Barcelona és la primera gran ciutat que la proclama de la mà de Lluís Companys, iniciant així la caiguda d’Alfons XIII.
El pensament de Pi i Margall, mai prou ben estudiat ni valorat, és d’una clarividència absoluta. Ja advertia que una república unitària no deixaria de ser mai “una monarquia amb gorra frígia” perquè el centralisme del poder hereditari es canviaria només pel centralisme d’un poder electiu. Com si hagués flairat la trampa de l’actual sistema autonòmic, també ens alertava contra els “republicans autonomistes” (el paper d’esclau que ara faria el PSC) limitats a promoure una descentralització administrativa atorgada i condicionada per Madrid.
L’escàndol Urdangarín, agreujat per la desaforada crisi econòmica, està suposant el principi de la fi de la monarquia espanyola. Les preteses “ovacions” que el monarca ha rebut per part de determinada casta política (la darrera el passat dia de Sant Josep a Cadis) més que demostrar la fortalesa del règim borbònic, evidencien la seva feblesa. Cada cop han de programar-se més absurdes accions teatrals i efectistes, forçades i amb calçador, per voler fer creure que el Borbó i la seva família gaudeixen encara del favor popular.
I si bé és cert que en determinats territoris, el “fervor” per l’hereu de Franco pot tenir alguna vigència, també ho és que al País Basc i sobretot a Catalunya, el monarquisme –que s’ha revelat com una empara imprescindible per a les altes corrupteles del poder- sembla liquidat com seriosa opció de futur per bona part de la nostra ciutadania, si exceptuem l’habitual pòquer de botiflers: Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Calzada, Isidre Fainé i Josep Piqué. O repòquer si incloem de comodí l’inefable bufó del regne: Màrius Carol.
La decadència i corrupció de l’actual règim monàrquic farà que més aviat que tard els catalans haguem de propiciar un nou acte de sobirania definitiu i proclamar la Tercera República. Però en favor de quina es manifestaran majoritàriament els catalans? De la catalana o de l’espanyola?
PS. Article dedicat a Joan Tardà i Santiago Espot, els paladins més incansables, valents i fidels de la Tercera República Catalana.
Que a Catalunya la idea de República ha anat sempre associada a alts nivells de llibertat ho corrobora el fet que en la nostra primera experiència republicana, s’escomet una gran reforma de la Generalitat, atorgant més pes decisori al braç popular (augmentant-ne el nombre de representants) enfront dels estaments eclesiàstics i nobles.
Per això no és casual que vençuda Catalunya el 1714, les noves autoritats borbòniques esperessin fins el 16 de gener del 1716 per promulgar el Decret de Nova Planta, quan es commemorava el 75è aniversari de la proclamació de la República per Claris. Felip V no va fer res més que culminar la política de Felip IV –la ciutadella de Barcelona ja era un vell projecte del govern d’Olivares- i imposava la “nova planta” (això era l’abolició dels furs i constitucions dels territoris ocupats, dissolució de les institucions pròpies i destitució i/o persecució dels dirigents i funcionaris del país) al poc temps de la conquesta. A Mallorca, última plaça austriacista rendida el juliol del 1715, la nova planta s’imposa aquell mateix novembre. Aquí els botxins de la nació catalana s’esperaran gairebé any i mig per donar-nos també un escarni simbòlic.
Aquesta obsessió historicista sempre ha estat molt present en l’espanyolisme visceral. Molts anys més tard, el 1939, també el general Franco va esperar el 26 de gener per entrar a Barcelona, per “exorcitzar” l’exèrcit espanyol de la derrota en la batalla de Montjuïc (26/1/1641); i és sabut que el mateix dictador va intentar sense èxit que el president Companys fos afusellat al castell de Montjuïc el 6 d’octubre del 1940, per fer coincidir la seva mort amb la proclamació de l’Estat Català del 1934.
Si bé durant la Guerra de Successió, Catalunya va funcionar de facto com una república independent, amb exèrcits i ambaixades pròpies, no es va tenir l’oportunitat o el capteniment per proclamar-la. Aquesta situació ambivalent també es va donar al final de la Guerra del Francès o a l’inici de la darrera Guerra Civil.
Per això haurem d’esperar fins el segle XX per a veure proclamada la Segona República Catalana. És la que inspira Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 i que regirà durant tres dies. Macià, a contracor, hi haurà de renunciar per donar pas a la primera autonomia catalana des del 1714 i a la recuperació de la Generalitat.
Malgrat ser efímera, la república macianista “computa” pel fet d’haver superat les condicions que la fan vàlida: haver estat proclamada per una autoritat legítima o dipositària d’una representació important de la sobirania popular -ERC, el partit de Macià i Companys, havia guanyat les eleccions municipals a Catalunya-, haver-hi una proclamació oficial, i que la nova legalitat republicana generi un corpus legislatiu específic. Així, si bé no hi va haver temps material per elaborar una constitució catalana, decrets que Macià signa entre el 14 i el 17 d’abril com a president de la República Catalana seran aplicats i àdhuc reconeguts pel govern de la Segona República Espanyola.
Si bé, la decisió de Macià de renunciar a la Segona República ha estat molt discutida, amb perspectiva històrica es pot entendre la gran sagacitat política de l’Avi. Va entendre que intentar mantenir la república catalana en aquell moment, amb una legitimitat i suport popular limitats, hagués acabat en ensulsiada.
En canvi, posant la llavor per a que tornés a germinar l’autogovern català, Macià (com primer havia fet Claris) plantava les bases de la nostra independència futura. Ell mateix va dir que Catalunya tindria el grau de llibertat que els catalans volguessin. Macià sabia que la Generalitat i el Parlament, com històricament han fet des de l’edat mitjana, són les institucions que recolzades per la voluntat majoritària de la ciutadania poden liderar el camí de la nació catalana cap a la total sobirania. Mentre les nostres institucions històriques –més antigues que el mateix estat espanyol i que els borbons- existeixin la independència de Catalunya només és qüestió de voluntat, valentia i democràcia.
Amb tot, la situació d’avui dista molt de ser idíl•lica perquè no és cert que la Catalunya autònoma tingui el grau d’autogovern més gran de la seva història, com repeteixen sovint alguns traïdors. Si bé les competències de l’Estatut de Núria van ser també retallades i no es va arribar a desplegar amb tota la seva potencialitat, Macià va aconseguir sobre el paper un nivell d’autogovern força més elevat que el de l’actual comunidad autónoma regida per l’Estatut de la Moncloa. Només un exemple: la Generalitat republicana tenia el comandament sobre tot l’ordre públic del país, Guàrdia Civil inclosa.
Però les dues declaracions republicanes no han estat els únics actes de sobirania que la nació catalana ha fet des que l’opressió va començar a tenallar-la. Un dels més rotunds va tenir lloc el 9 de juny del 1462, ara fa just 550 anys, quan la Generalitat presidida per Manuel de Montsuar –en un gest inèdit a l’Europa de l’època- va destituir el rei Joan II d’Aragó després de declarar-lo enemic públic i fora de la llei, iniciant-se així la Guerra Civil catalana (1462-1472). I una reflexió: no ens han donat prou raons els borbons per destituir-los per via d’urgència?
També cal fes esment de les dues vegades que s’ha proclamat l’Estat Català. Aquí convé destacar que la el concepte “estat” no és anàleg a “república”. Dit d’altra manera: tota república és estat però no tot estat és república. És un matís que els sobiranistes han de tenir ben present quan es parla del concepte “estat propi”.
En el plànol ideal (perquè en el real bé sabem que “república” no sempre és sinònim de “democràcia”) la república és l’estadi de llibertat col•lectiva més elevat al que pot aspirar una nació, el que atorga la màxima independència a un poble, tot i que també permet cedir part d’aquesta sobirania per raons estratègiques. Així, si la nostra Primera República s’empara sota la protecció francesa i la Segona es formula com “estat integrant de la Federació Ibèrica”, probablement, quan es proclami la Tercera, serà dins la Unió Europea.
A Catalunya, l’Estat Català s’ha proclamat sempre que a Espanya hi ha hagut un règim republicà. El seu objectiu ha estat el d’imposar des del republicanisme catalanista, les condicions per tal que s’hi consolidés la república federal enfront els republicans unitaristes i les forces monàrquiques i reaccionàries.
El Primer Estat Català data del 9 de març del 1873, quan el diputat per Gràcia Baldomer Lostau, el va proclamar des de la Diputació de Barcelona. Tres dies més tard quedarà en suspens (com l’any 1931) després de rebre el compromís del govern de Madrid que la nova constitució republicana seria federal i que l’exèrcit espanyol es retiraria de Catalunya, on des del 1714 havia actuat com una autèntica força d’ocupació. La caiguda de la Primera República espanyola pel pronunciamiento eqüestre del general Pavía i la subsegüent restauració borbònica deixarà en anècdota el que va ser el primer gran acte de sobirania catalana des del Decret de Nova Planta.
Un breu incís: esfereeix pensar que avui dia a Barcelona, hi pot haver un passeig dedicat a un degenerat com Joan de Borbó i que cap carreró recordi el nom de Lostau, el pare del nostre primer estat català.
Però malgrat aquest fracàs, el 2 de maig del 1883 els republicans federalistes van aprovar a Barcelona un projecte de Constitució de l’Estat Català. És un document de la màxima importància perquè és la primera vegada des del Decret de Nova Planta en el que es vol dotar el Principat d’una legislació política pròpia. Aquest text legal era més agosarat nacionalment i social que les cèlebres Bases de Manresa del 1892, origen del catalanisme conservador autonomista -sempre col•laboracionista amb la monàrquica espanyola- políticament representat per la Unió Catalanista primer, la Lliga Regionalista després, i avui per CiU.
En aquest projecte modern i democràtic de Carta Magna catalana s’establia un règim d’autogovern constitucional de Corts bicamerals, amb Congrés i Senat, i un govern amb una Presidència i un Consell d’Estat amb ministres. També s’instaurava un “exèrcit regional” i un Tribunal Suprem propi, entre moltes altres atribucions de sobirania. Que lluny queda la brillant lucidesa dels prohoms del 1883 si la comparem amb la dels dimitits ponents dels nostres darrers (i retallats) estatutets de broma!
El Segon Estat Català, més conegut i temporalment proper, va ser proclamat “dins la República Federal Espanyola” pel president de la Generalitat, Lluís Companys, el 6 d’octubre del 1934, en un sentit molt similar a la proposició del 1873. Tanmateix, aquesta vegada la declaració unilateral no es va aturar amb nocturnes negociacions contrarellotge sinó amb els canons de la guarnició de Barcelona. O sigui que el nostre darrer acte de sobirania fins el moment no va durar ni 24 hores.
Tanmateix és de justícia reconèixer que els catalans –igual que en l’etapa constitucional de les Corts de Cadis- també hem col•laborat activament en els diversos intents mai reeixits de transformació democràtica d’Espanya mitjançant l’ideologia federalista republicana. Recordem que la Primera República Espanyola no s’entendria sense la decisiva acció d’Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall; i pel que fa la Segona, recordem que Barcelona és la primera gran ciutat que la proclama de la mà de Lluís Companys, iniciant així la caiguda d’Alfons XIII.
El pensament de Pi i Margall, mai prou ben estudiat ni valorat, és d’una clarividència absoluta. Ja advertia que una república unitària no deixaria de ser mai “una monarquia amb gorra frígia” perquè el centralisme del poder hereditari es canviaria només pel centralisme d’un poder electiu. Com si hagués flairat la trampa de l’actual sistema autonòmic, també ens alertava contra els “republicans autonomistes” (el paper d’esclau que ara faria el PSC) limitats a promoure una descentralització administrativa atorgada i condicionada per Madrid.
L’escàndol Urdangarín, agreujat per la desaforada crisi econòmica, està suposant el principi de la fi de la monarquia espanyola. Les preteses “ovacions” que el monarca ha rebut per part de determinada casta política (la darrera el passat dia de Sant Josep a Cadis) més que demostrar la fortalesa del règim borbònic, evidencien la seva feblesa. Cada cop han de programar-se més absurdes accions teatrals i efectistes, forçades i amb calçador, per voler fer creure que el Borbó i la seva família gaudeixen encara del favor popular.
I si bé és cert que en determinats territoris, el “fervor” per l’hereu de Franco pot tenir alguna vigència, també ho és que al País Basc i sobretot a Catalunya, el monarquisme –que s’ha revelat com una empara imprescindible per a les altes corrupteles del poder- sembla liquidat com seriosa opció de futur per bona part de la nostra ciutadania, si exceptuem l’habitual pòquer de botiflers: Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Calzada, Isidre Fainé i Josep Piqué. O repòquer si incloem de comodí l’inefable bufó del regne: Màrius Carol.
La decadència i corrupció de l’actual règim monàrquic farà que més aviat que tard els catalans haguem de propiciar un nou acte de sobirania definitiu i proclamar la Tercera República. Però en favor de quina es manifestaran majoritàriament els catalans? De la catalana o de l’espanyola?
PS. Article dedicat a Joan Tardà i Santiago Espot, els paladins més incansables, valents i fidels de la Tercera República Catalana.
