Cap a la Tercera República (I)

Qualsevol que segueixi les sessions dels nostres diputats pot pensar que els catalans no som un poble dotat per a la política ni per a l’oratòria. I no és exageració dir que no hi ha res millor que el Canal Parlament per combatre l’insomni.
 
Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps en que Catalunya marcava la pauta i les deliberacions dels nostres polítics eren seguides a les corts de mitja Europa. Em refereixo, només per citar un exemple, a l’apassionant debat de la Junta de Braços celebrat a Barcelona el dia 11 de setembre del 1640.
 
Es tenia notícia de la seva existència i part del seu contingut gràcies a la traducció que el cronista portuguès Francisco Manuel de Melo en va fer a la seva obra Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, publicada el 1645. Amb tot, en un enèsim intent d’escamotejar-nos la pròpia història, se’ns va intentar fer creure que aquella brillant sessió parlamentària mai no havia existit i que els fragments conservats eren pura invenció literària.
 
I així va ser durant tres segles fins que el 1968 mossèn Josep Sanabre va localitzar a París, als arxius de la Biblioteca Nacional de França, el manuscrit original de l’acte redactat per mossèn Magí Sevela, que posteriorment va ser transcrit i difós gràcies al mecenatge de Lluís Carulla.
 
Contextualitzem el moment. Des del 1635 la frontera catalana s’havia convertit en el front sud de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que enfrontava els Habsburg amb França i d’altres potències regionals emergents. Les imposicions extremes sobre l’allotjament i la manutenció de la soldadesca que havia dictat el Comte-Duc d’Olivares, privat de Felip IV, contravenint els furs i constitucions de Catalunya, havien desencadenat tot tipus de conflictes (pillatges, violacions, assassinats,…) sobretot en l’àmbit rural. Però darrera aquestes maniobres també s’hi amagava una clara voluntat per part del poder central d’acabar amb l’àmplia autonomia de que gaudien els catalans dins l’imperi espanyol.
 
El descontentament del poble era tan gran que un avalot entre segadors i funcionaris reials succeït a Barcelona el 7 de juny del 1640,–que ha passat a la història com el Corpus de Sang- va acabar amb l’assassinat del virrei i alguns dels seus col·laboradors, iniciant el que es coneix com a Guerra de Separació de Catalunya, també dita dels Segadors (1640-1652).
 
A principis de setembre, la situació era crítica. Si bé la Generalitat havia esdevingut l’única autoritat institucional al Principat, els tercios espanyols ocupaven Perpinyà, que al segle XVII era la segona ciutat del país en nombre d’habitants, i les forces catalanes no tenien prou capacitat militar per mantenir un conflicte prolongat amb l’imperi més poderós del moment. 
 
Entretant, el rei estava formant a Castella un exèrcit amb la promesa d’esclafar ràpidament als catalans i saquejar el Tesoro de Barcelona. Però també va fer arribar un ultimàtum en que prometia certa clemència si els revoltats tornaven immediatament a la cleda imperial.
 
Davant la necessitat d’optar per la claudicació total o la resistència a ultrança, Claris, president de la Generalitat des del 1638, convoca els representants de les Corts catalanes a una Junta de Braços per decidir el destí del país. A la cèlebre reunió s’enfrontaren dialectalment els unionistes –liderats per Pau Duran, bisbe de la Seu d’Urgell- i els independentistes, acabdillats pel mateix Pau Claris.
 
Duran (seria avantpassat de Duran i Lleida?) era un botifler avant la lettre.Elterme botifler s’encunyarà a principis de la Guerra de Successió, esdevinguda més de 60 anys més tard, però ja a la primera meitat del segle XVII Duran era dels únics eclesiàstics catalans que intentaven introduir el castellà en les misses i oficis religiosos que es feien a Catalunya.
 
És de justícia reconèixer però que el bisbe Duran va plantejar un discurs molt hàbil i intel·ligent. Argumentà que les atrocitats que cometien els soldats castellans les feien pel fet de ser soldats, no per ser castellans. Parlava de la insignificança comercial i militar de Catalunya fora de la protecció de l’imperi espanyol. Amb gran artifici retòric va agitar magistralment (com encara fan alguns a casa nostra) l’espantall de la por: “Mireu bé a tot el que us comprometeu i el perill comú a què us aventureu. De les vostres voluntats depenen les de tot el poble. No malbarateu la seva innocència en una passió. Encara que tot esdevingui pròsperament, què és el que determineu si us proposeu proclamar-vos República lliure?”
 
I, com si presagiés l’ensulsiada del 1714, afirma: “Ara, el joc del món i la fortuna és organitzat d’altra manera. Vigileu que no perdeu d’una sola jugada la justa llibertat que havíeu gaudit fins ara. Un sol rei serà l’ofès i molts es presentaran per al càstig”.
 
Probablement, Duran s’hagués imposat si la rèplica no li hagués donat el canonge Claris, que va parlar a la Junta amb l’ànim d’un “vertader repúblic”. El president de la Generalitat era un líder nat i de caràcter enèrgic que, en un magistral discurs –obra mestra de l’oratòria catalana- va rebatre punt per punt els sòlids raonaments que el bisbe de la Seu havia exposat.
 
Assegura que arreu es comencen a sentir les “fatigues d’aquest imperi” i que Catalunya -“país estret entre Espanya i França”- ha d’encapçalar la revolta de les nacions peninsulars: “Una ha d’ésser la primera que es queixi, i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud. A aquesta, seguiran la majoria”. I enumera el territoris que són desafectes a la monarquia: Biscaia, Portugal, Aragó, València i Navarra. Efectivament, seguint l’exemple català, Portugal iniciarà la seva Guerra d’Independència (1640-1688) aquell mateix desembre.
 
Apel·lant a les gestes dels avantpassats –des dels ibers resistents enfront les legions romanes, a la guerra contra Joan II, passant per les victòries dels almogàvers a Grècia- assenyala que el camí dels catalans ha de ser el mateix que el dels “cantons d’esquissars” (suïssos) o els “bataus” (holandesos), pobles que s’alliberaren dels Habsburg per la força de les armes.
 
I, rematant amb un èpic pinyol final, assumeix tota la responsabilitat de la insurrecció, fins a les últimes conseqüències, i que “si amb la meva mort s’ha de calmar la tempestat i perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on me posàreu per mirar pel bé de la República, caminaré vers la prudència de l’enutjat monarca, arrossegant cadenes, perquè sigui davant ella odiosíssim fiscal i acusat de les meves pròpies accions. Mori jo! Mori jo infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!” Emocionants paraules que, per exemple, mai pronunciaria un president (perdó, senador) tan indigne com el miserable José Montilla.
 
Com és sabut, finalment la Junta de Braços va inclinar-se majoritàriament per l’opció secessionista, proclamant-se la Primera República Catalana el 16 de gener del 1641. Amb l’exèrcit espanyol a les portes de Barcelona i davant la imminència de l’atac, la Generalitat sol·licita l’ajut francès i per reforçar l’aliança es proposa (23 de gener) oferir el principat a Lluís XIII. Tres dies després (26 de gener) els tercios que havien arrasat el Perelló, l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils són derrotats a la mítica batalla de Montjuïc.
 
El mes següent –el 27 de febrer- Pau Claris i alguns dels seus col·laboradors més estrets, com el secretari Rafael Nogués, moririen emmetzinats per agents al servei de la corona espanyola. Tanmateix, com ha demostrat l’historiador Antoni Simon, la primera república va estar vigent fins el 30 de desembre, quan el rei de França va jurar les lleis i constitucions del Principat.
 
Sense Claris, i malgrat els esforços dels seus successors a la presidència –Josep Soler, Bernat de Cardona, Gispert d’Amat, Andreu Pont i Pau del Rosso- la Generalitat va capitular davant Felip IV l’octubre del 1652, a canvi d’una àmplia amnistia i la preservació gairebé íntegra dels furs catalans. Tot el Principat va tornar a l’obediència del Àustria excepte el Rosselló i la Cerdanya que tutelats pels francesos continuarien la resistència fins la Pau dels Pirineus (1659) que separaria les comarques del nord de la resta del país.
 
Si bé la nostra primera experiència republicana no va ser del tot reeixida, l’oposició de Claris a Olivares va evitar que les llibertats que es van perdre el 1714 es conculquessin ja el 1640. I, per sobre de tot, es va demostrar que la independència de Catalunya era viable i que els catalans érem capaços de governar-nos nosaltres mateixos com una nació lliure i sobirana. Només l’acció dels enemics i l’infortuni van arruïnar aquella Primera República Catalana.
 
Els difícils moments d’avui dia tenen un cert paral·lelisme amb els del 1640. Amb el pretext de la guerra contra la crisi, des de Madrid es vol aprofitar la conjuntura per forçar la definitiva recentralització i uniformització de l’estat espanyol, amb el que això comporta de perpetuació de l’espoli fiscal i de minorització lingüística. Un perill ben real del qual ja han alertat personatges tan poc sospitosos de separatisme com els expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall.
 
Resultaria anacrònic discutir ara si el president de la Generalitat hauria d’actuar igual que Pau Claris; però sí que és vàlida la reflexió sobre com actuaria Claris en la situació actual, amb la supervivència nacional del país amenaçada a nivell polític, econòmic i cultural.
 
Pensem que la grandesa d’un líder es mesura també per la seva valentia: Claris va liderar la revolta independentista, a risc de la seva pròpia vida, enfrontant-se amb l’imperi més poderós del moment, quan encara no havia patit les greus conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys que assenyalarien l’inici de la seva decadència.
 
Si tenim en compte que la força i prestigi de l’Espanya borbònica del 2012 és ridícula comparada amb la d’aquella època, s’empetiteix encara més la figura d’Artur Mas i el seu govern, plantejant tímides propostes de pacte fiscal per a una autonomia de pa sucat amb oli de règim comú, que sonen a broma quan es confronten amb l’’actitud republicana i sobiranista de Claris.
 
Un exemple ple de coratge, lucidesa i patriotisme que des d’aquell llunyà 11 de setembre del 1640 incansablement ens ha anat repetint: “Què us manca, doncs, catalans, sinó la voluntat?”
 
 
 
 
PS. En el proper article es tractarà la Segona República Catalana així com la intervenció dels catalans en les dues repúbliques espanyoles.