Aquesta setmana hem assistit a uns fets que han estat el resultat de molts d'anys de fer-se l'ignorant davant una situació real i ben visible al Principat i davant la qual, el Govern espanyol s'ha fet el cec i el sord i no ha volgut asseure's i discutir-ho. Ara tots els partits unionistes han posat el crit en el cel, en veure que s'aplicaven articles del reglament per poder saltar els obstacles que s'havien posat als governants catalans. Feixistes, antidemòcrates, autoritaris. N'han dites de tots els colors. No admetien de cap de les maneres que es pogués votar una llei per a dur a terme el referèndum o una altra llei per poder arribar a un període constituent, després de les votacions, per si de cas, el poble català volia conformar un nou estat de la Unió Europea, (que ho serà per molt que s'entossudeixin a impedir-ho).
Pens que tot el que ha hagut de fer el Govern català, perquè el poble del Principat pogués complir el seu desig d'elegir el seu futur, hagués pogut impedir-ho el Govern central, si s'hagués decidit a dialogar les vegades que hagués fet falta. Quan el president Rajoy surt darrere el faristol amb el posat solemne a dir que els governants catalans no passaran o que no aconseguiran els seus objectius, en cap moment se li ocorre pensar que això ho varen començar a preparar quan es varen dedicar a destruir un estatut que havia aprovat el 90% del poble català: Llavors els col·laboracionistes han d'haver de repetir una i una altra vegada que tenen més vots, que els que aconseguiren més parlamentaris. Com és possible que li quedin votants a un partit que permet el comportament com el que té el seu líder, Iceta? Partit que té líders i exlíders orgullosos d'haver ribotejat l'Estatut de'Autonomia que hagués pogut impedir tota la moguda que s'està posant en marxa en aquest moment i que requerirà que el poble, una vegada més, demostri la seva vàlua al costat dels seus governants, que es juguen la seva pell, per a complir amb allò a què es varen comprometre.
Mentre això passa, sorgeixen opinions de tota casta sobre el que el Govern espanyol hauria de fer per anar en contra dels fatxendes catalans. Vull destacar la d'una persona, el pensament de la qual coincideix amb la d'un bon nombre d'espanyols que usarien la violència si poguessin, la del general Manuel Fernández-Monzón Altolaguirre, el qual creu que la situació actual del Principat de Catalunya s'hauria de considerar un acte d'alta traïció que requeriria l'aplicació de l'estat de guerra. Com si els governants nord-coreans decidissin que la situació actual a la resta del món requereix enviar-los la bomb atòmica, 100 vegades més exterminadora que les d'Hisroshima i Nagasaki. En primer lloc, presentarem aquest militar Té 83 anys, fill de militar assassinat a Paracuellos el 1936, és llicenciat en dret, va formar part del Servei Internacional d'Intel·ligència que va operar amb Espanya a la Unió Soviètica els anys 70. El 1972 va ingressar al Servei Central de Documentació de la presidència del Govern, va ser director del gabinet del ministre d'Informació i Turisme, Pio Cabanillas. El 1988 va ascendir a general de Brigada, i va obtenir el comandament de la Brigada Mecanitzada Maestrazgo, núm. 3 i el càrrec de governador militar de Múrcia i Cartagena. El seu darrer càrrec militar va ser el de subdirector de l'Escola Superior de l'Exèrcit i cap de l'Ëscola de Comandaments Superiors i ha realitzat missions d'intel·ligència al capdavant dels equips de l'OTAN a Paquistan i Afganistan.
A aquesta persona se l'ha entrevistada sobre què estava passant i ha fet les afirmacions següents:
“Realmente ya no es suficiente la aplicación del artículo 155. La situación actual, la situación que se ha producido hoy mismo, tras el debate y votación del parlamento de Cataluña, debiera considerarse un acto de alta traición que impondría la aplicación del Estado de Guerra.” És realment aquest el pensament d'una gran part dels espanyols. És ben cecessari saber amb qui ens repartim les garroves o a qui hem de fer arribar obligatòriament la nostra solidaritat, si no volen que li diguem espoli.
És una entrevista ben sucosa, però per a aquest escrit, amb aquesta resposta ja n'hi ha prou. Dijous passat una concentració de mallorquins, com deia a l'article anterior, es varen reunir a la plaça Major de Palma, per solidaritzar-se amb la futura república catalana. L'endemà hi havia gent que desqualificaven l'assistència, com si fóssim pocs els independentistes mallorquins. Com que jo hi era, vull manifestar que érem més prop dels 500, que dels 200 amb què ens volien desprestigiar. Vaig quedar content amb l'assistència, que vaig considerar nombrosa, més si tenim en compte que cada persona que hi assisteix realment, té entre 5 o 10 familiars i amics que no hi han pogut assistir, igual que molts altres, que tenien altres feines. Crec que a Mallorca, els independentistes som uns quants milers, i quan es veurà com es viu al Principat independent i com augmentarà l'espoli a què ens tenen sotmesos, l'independentisme es multiplicarà en poc temps i no estarem massa a seguir les passes dels principatins. Allà fa 15 anys que els independentistes no arribaven al 10%. Aquí també el Govern espanyol tendrà un èxit semblant. Crec que aquest és el nostre proper destí. Els qui s'amaguen són els comentaristes darrere els pseudònims que els serveixen de lloriguera (Aquesta frase és la contestació a algú que desitjaria que jo estigués amagat dins un cau).
