Fa uns dies, el “gran” (és un dir, perquè ja només ven 36.000 exemplars) diari de l’establishment, tremolós davant l’inici del primer pas cap a la creació d’un estat sobirà que podia tenir caràcter irreversible, va titular un editorial furibund contra el sobiranisme tot exigint una “Rectificació”. És el títol d’un llibre col·lectiu de fa alguns anys d'opinadors del dependentisme com ara l’Antoni Puigverd, en Lluís Bassets o l'Enric Juliana i en essència (ara parlo de memòria) el d’un mític article de l’historiador Ferran Valls i Taberner al mateix mitjà després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Cinc mil vots a la província de Barcelona o la tupinada del vot exterior, com vulgueu, han generat des del 27-S aquest 62 a 63 de Junts pel Sí contra tots els altres (absent la CUP) que ho ha complicat tot extraordinàriament. Massa. És hora ja potser de dir que, després d’haver-ho intentat molt aquests dies, tots plegats no ens en sortim. L’article d’ahir d’Andreu Mas-Collell, que evidencia les reticències al procés manifestades per un sector del Govern vigent des del primer dia, posen damunt la taula el convenciment d’un dels protagonistes que és millor anar a noves eleccions. Una decisió, a la vista del desacord existent, que comença a semblar irreversible.
Cap a la “Rectificació” autonomista
|
- Publicitat -
En Santi Vila ja escalfa la banda. L’únic acord al qual semblen haver arribat la majoria dels protagonistes és justament aquest. Convergència guanyarà temps per refundar-se mentre la CUP manté la seva puresa ideològica al marge de qualsevol transformació real. Però, sobretot, enmig del desastre, tots dos podran culpabilitzar l’adversari de la situació i mirar de sortir-ne reforçats. L’establishment veurà, finalment, després de tants intents, blocat el procés i premiarà la “Rectificació”. El resultat, un escenari en el qual, després de noves eleccions al març, es combinarà la impotència del carrer i de la societat civil organitzada davant la tria feta pels seus líders polítics, un Govern de la Generalitat autonomista de configuració encara més impossible i una ofensiva sense procedents de l’Estat espanyol, comandat pel Partido Popular i Ciudadanos, contra les restes inerts d’allò que va ser l’autonomia de Catalunya. Perque el cert és que, per més voltes que hi vulguem donar, per a la majoria dels independentistes, la independència en si mateixa no ha estat la primera prioritat. N’hi havia d’altres, abans, de tipus personal, partidista i ideològic. Així que seran ja els nostres fills els qui hauran de protagonitzar el següent embat històric contra l’Espanya que ara ja es frega les mans. Confiem que almenys, siguin a temps d’extreure d’això que ens ha passat, les lliçons oportunes.
Publicitat
