“Antes se romperá Cataluña” vaticinà Aznar davant del repte sobiranista. Abans s’ha trencat Espanya, perquè Catalunya com des de fa 400 anys és la punta de llança del qüestionament als successius règims autoritaris i conservadors. Quan Catalunya es mou al cap de poc el terratrèmol arriba a Espanya. Això sí les forces reaccionàries i les seves fortes bases socials castellanes acaben imposant sempre la contrarevolució.
Per això des de fa poc temps una majoria social catalana des de la Guerra dels Segadors ha optat per l’emancipació.
Ara bé, aquesta majoria social és justa i manté unes contradiccions internes especialment en les ales moderades i radical. Hi ha segments convergents que no paeixen el canvi d’hegemonia inevitable pel desgats d’un partit que ha format part del règim autonòmic i atribueixen al prcés els seus mals. Això comporta uns discursos derrotistes que volen aplanar el camí per un stop i reconducció cap a una vella política d’influència a Madrid. I més amb el panorama triturat de l’escena espanyola.
A l’altra banda el revolucionarisme afectat per la malaltia infantil de l’independentisme fa que la Catalunya pura impedeixi la Catalunya lliure.
En aquestes circumstàncies, com que els que estan paralitzant la constitució del Govern són els mateixos que van estirar la declaració del Parlament, més enllà del que potser era prudent, hom hauria de considerar hipòtesis per a rectificar el tempo i els aliats del Full de ruta.
Crec que amb una mica de seriositat i veient el mapa espanyol post 20D, tothom té clar que la crisi de règim a Espanya fa aflorar les falles tectòniques profundes. I així ens apareixen dues nacions clares, que fins i tot votant en clau espanyola, voten diferent d’Espanya. A Euskadi i Catalunya la combinació rojoseparatista és la que marca diferències amb la Gran Castella de base falangista i conservadors del PP i Al Andalus en mans de l’esquerra conservadora i jacobina del PSOE. I encara per matisar més, exceptuant l’illa de Madrid, l’emergència de POdemos es produeix on hi ha identitat nacional diferenciada: Galícia, País Valencià, Aragó i Balears.
Espanya és ingovernable. No és possible un Govern de dreta. I el PSOE no acceptarà la condició de l’autodeterminació que li posa Iglesias.
De facto caminem cap a una gran coalició encoberta o cap a unes eleccions anticipades.
Per tant tothom haurà visualitzat 1. que Podemos ha hagut de recuperar sembla que de forma defincitiva i sincera la defensa del dret a l’autodeterminació si no volia perdre la meitat del seu vot que li ve de les nacionalitats no castellanes. 2. que aquest programa és inaplicable controlant només la cinquena part dels vots espanyols.
Per tant la ressaca de l’èxit relatiu de Podemos és una ocasió per al sobiranisme assenyat d’enfocar la nova etapa promovent un acord sobre el Procés constituent a Catalunya que ha de culminar amb un RUI, referèndum unilateral d’independència. Aquest acord obligarà a canviar el pas, però alhora servirà per no dependre només d’un independentisme poruc a una banda i purista i bloquejador a l’altra.
Canviar de pas per deixar enrere una Espanya vista internacionalment com a zona sísmica
