Canviar de metròpoli

Fa 300 anys Catalunya resistia defensant drets i llibertats en els dos darrers anys de la guerra de Successió davant una dinastia borbònica que des de llavors tractaria la Corona d’Aragó com a Espanya assimilada. Per sort de Menorca enguany en fa 200 que va passar a ser domini britànic (esper que ho celebreu com cal). Fa 200 anys Catalunya passava a ser departament de l’Ebre de la República francesa. El primer règim republicà dels catalans (hauríem de parlar, doncs, de Tercera República –Segona d’Espanya) en un marc de desgovern caòtic on van ser els territoris històrics que van haver d’improvisar governs propis, abolits al retorn de Ferran VII, besnét de Felip V i avi de l’avi del Borbó de l’elefant. Fa 100 anys, quan naixien Tísner, Calders, Gonçal Castelló i Woody Guthrie, en plena crisi de la Restauració i ressaca de la pèrdua de Cuba i les Filipines, de Solidaritat Catalana i de la Setmana Tràgica, s’imposava la primera lleva del nou servei militar obligatori per garantir carn de canó a les noves aventures colonials al nord d’Àfrica en defensa d’espuris interessos en explotacions mineres de l’avi de l’actual Borbó, mentre de la península sortien prop de dos-cents mil ciutadans en l’emigració cap a Amèrica, només en un any.

En el dia d’avui, en una monarquia en hores baixes –ha estat mai en hores altes?– per escàndols de presumpta corrupció i mal govern, tenim un règim que amb la crisi econòmica està ensenyant les vergonyes com una democràcia de baixa qualitat en què la partitocràcia madrilenya es reparteix el poder amb els grans grups financers constructors i de companyies regulades i concessionàries expúbliques. En aquest marc, la política de desviar l’atenció de la crisi només sobre les autonomies, els treballadors o sobre la manca de cohesió nacional que demostraren les xiulades del Calderón, ha fracassat. Només les capçaleres editorials espanyolistes fabriquen i es creuen aquestes mentides. Ni el món ni els mercats se les creuen i s’adonen que l’Estat continua mantenint les seves estructures burocràtiques, no fa cap retallada als seus funcionaris, manté somnis de grandesa amb l’AVE i continua salvant organismes inútils com les diputacions. Llavors els ciutadans ens veiem obligats a rescatar un banc que finança la llotja del Bernabéu amb 23.000 milions d’euros mentre els rics treuen de Madrid cap a Suïssa 100.000 milions d’euros només en tres mesos.

Mentrestant a Catalunya els partits majoritaris, que han tingut molt a veure en la benedicció d’aquest marc de baixa qualitat democràtica a Espanya, maregen la perdiu amb el pacte fiscal, que un dia ens apareix com a hisenda independent i l’altre compartida. De veritat, a uns governants valents, en aquests moments, si no s’atreveixen a fer passos cap a la sobirania directa, se’ls hauria d’exigir que els fessin de forma indirecta. El caos on s’ha situat Espanya i el seu desgovern, com en altres moments de la història, propicia que Catalunya busqui un altre mentor. Cal demanar formalment a la Unió Europea la intervenció integral de Catalunya. No només de les institucions autonòmiques, sinó de totes les estatals a Catalunya, incloent-hi l’Agència Tributària espanyola, focus del principal problema de dèficit i deute que tenim els catalans. Si Europa no vol ensorrar-se per culpa d’Espanya, que salvi primer Catalunya. No li costarà res i haurà retingut al si de la UE la meitat de la ciència espanyola, la tercera part de les exportacions i el major percentatge de pimes de l’Estat.

Per quan haurem d’esperar un gest de sobirania, ni que sigui per canviar de metròpoli transitòriament?