A quarts de tres de la tarda del 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques assaltaven les posicions aliades a Almansa. Tres hores més tard, quan ja fosquejava, s’havia decidit la sort d’una de les batalles més transcendentals de la nostra història. Pocs dies després, ningú va poder impedir l’entrada de francesos i espanyols a la ciutat de València. I, ben aviat, a més de la capital, es va perdre tot el Regne. La repressió fou senzillament esgarrifosa.
Amb la pèrdua de les seves constitucions i de les seves institucions, el País Valencià quedava incorporat al nou Reino de España, que naixia justament en aquella “Guerra de Successió”, fruit de les bombes i de les baionetes de Felip V i de l’obsessió centralista i uniformitzadora dels seus ministres i funcionaris. Doncs, és evident que els seus exèrcits van imposar per derecho de conquista el model que l’elit política castellana estava teoritzant –almenys– des de la Unión de Armas, dissenyada pel comte-duc d’Olivares més de vuitanta anys abans. El mateix model que –en realitat– no han deixat pas de seguir imposant fins els nostres dies, tal com ens refreguen per la cara tancant els repetidors de TV3 al País Valencià. I, precisament, en el 300 aniversari de la batalla d’Almansa.
Curiosament, aquesta mateixa data també és celebrada per altres pobles europeus. El 25 d’abril de 1945, les tropes angloamericanes i els partisans derrotaven a les darreres tropes nazis situades a Itàlia. I, per aquesta raó, aquest dia és la festa nacional d’aquest país. La primera estrofa de la majoria d’aquells partisans era “Fischia il vento, urla la bufera / scarpe rotte eppur bisogna andar / a conquistare la rossa primavera / dove sorge il sol dell’avvenir”. Tanmateix, actualment, la cançó més coneguda és, sens dubte, “Bella ciao”. En els seus darrers versos, un partisà demana als seus companys que, en cas de morir, l’enterrin al cim d’una muntanya sota l’ombra d’una bonica flor, per a què tothom recordi que aquella és la flor d’un partisà mort per la llibertat. Per la seva part, el 25 d’abril de 1974, la “Revolució dels clavells” liquidava la interminable dictadura feixista que havia dominat Portugal durant decennis. La consigna per iniciar aquella revolta havia estat l’emissió des dels micròfons de l’emissora catòlica Radio Renaixença de la cançó Grândola, vila morena. Un veritable himne a la justícia i a la democràcia (“Em cada esquina um amigo, / Em cada rosto igualdade, / Grândola,vila morena, / Terra da fraternidade”), interpretat per uns revolucionaris que, a l’ombra d’una vella alzina, es juren els uns als altres tenir com a única companyia la voluntat del poble portuguès.
Tal dia com avui, doncs, els italians i els portuguesos canten a la llibertat i a la fraternitat; mentre que els polítics i alts funcionaris de l’estat espanyol ens prohibeixen exercir la nostra llibertat col•lectiva mitjançant un referèndum d’autodeterminació; i, fins i tot, coaccionen la nostra llibertat d’expressió i agredeixen la fraternal relació de les terres catalanes, clausurant els repetidors de la Televisió de Catalunya al País Valencià. I tots aquests atemptats contra la llibertat, la fraternitat i la comunicació els perpetren en nom de la democràcia, de la globalització i del cosmopolitisme.
Avui, 25 d’abril de 2007, nosaltres commemorem el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa. I, com és ben sabut, el mal que ve d’Almansa a tot lo món alcança. De fet, aquella fatídica jornada marca l’inici de la pèrdua de les nostres llibertats. A diferència dels italians i dels portuguesos (i de la immensa majoria dels humans), però, nosaltres (els catalans… els catalans d’arreu dels Països Catalans) no honorem els nostres partisans. Fins el punt que, sovint, ni tan sols sabem qui eren els maulets o els miquelets.
Quan de temps encara trigarem a poder cantar -com en el darrer vers de “Fischia i el vento, urla la bufera”- que nosaltres també “vittoriosi, alfin liberi siam”? La resposta, amics meus, no la sap el vent, com passava a la cançó de Bob Dylan. En el nostre cas, és una resposta que tan sols la saben la consciència i la dignitat enterrades en el més profund dels nostres pensaments i dels nostres cors.
Oriol Junqueras i Vies
Publicat al diari Avui el 25 d'abril de 2007
