Si l’independentisme és una comèdia atiada per uns pocs, o per una persona que encara és més ridícul, que han enverinat a dos milions de persones, si és una irresponsabilitat, un perill, una mala imatge pel conjunt de «la marca», perquè no agafen el bou per les banyes i resolen el tema… Ells que podrien fer-ho ràpid i be…
Si la gran majoria és dels que creuen que Catalunya no és més que una part d’ España, i per tant l’opció guanyaria “de carrer”, perquè no son ELLS mateixos qui posen les urnes i acabem tots plegats amb aquest, segon ells, “cuento”…
Si som mereixedors dels insults, calúmnies, injustícies que rebem, si, en definitiva, som un problema per l’Estat, perquè no son ELLS mateixos qui ens faciliten el camí o la porta de sortida… En aquest cas, sembla obvi que no cal ni fer-se la pregunta. Resulta molt rendible l’argument anti-català, que només cal anar regant cada dia per mantenir-lo ben viu, cosa que pels mancats de tota mena d’escrúpols no costa gaire, però és que, paral·lelament, també hi ha una raó de molt de pes que també contestaria, per si sola, la possible pregunta: Catalunya, malgrat tot, és pràcticament 20% del PIB de l’Estat i per a molts prescindir d’això els hi representaria tant com tenir que canviar dràsticament el seu «modus vivendi» i, davant d’això, encantats en practicar l’esport nacional però, sobretot, que se’ls hi asseguri que l’adversari només tingui dret a defensar-se… com pugui, aquest és el seu problema.
El gran atzucac on estem tots presos es pot salvar, te solució, el que passa és que caldria el que no hi ha, o si més no, no es veu ni es nota als diferents governs estatals. Caldria més sentit d’Estat, més intel·ligència política, menys arrogància, menys “sentit pátrio” més visceral i totalitari que aglutinador dels diferents… esmerçar els esforços no per ofegar si no per potenciar per un be comú. En una paraula, més cultura política que, malauradament, vist el que es cou, haurien de canviar masses coses com per que fos possible… i, sobretot, creïble.
