Estic llegint el llibre d’en Ferran Mascarell: Catalanisme Deucentista. Cal conèixer si aquest es el full de ruta de CIU, però crec que aquest es l’objectiu fixat pel 2018 de l’actual govern català, que es quan sota la paraula del president de la Borsa de Barcelona, a Espanya s’arribaran a assolir-hi els 18.000 punts.
Fins aleshores, tenen temps de marejar-nos la perdiu i enfonsar-hi tot l’independentisme d’una generació sencera. Ho voleu? Jo, no!
Lamentablement, quan alguna persona “sembla” que pot innovar i refrescar el panorama català – cívic,social o polític -, finalment els poders fàctics l’absorbeixen i s’apropien d’ell per anular-ho completament.
Les forces polítiques, agents socials i civics ens hem d’unir, deixant de banda sigles, noms o banderes fent-hi particip de forma completa a la ciutadania. No cal solament dir els avantatges socio-economics d’un estat propi català, sinó, fer prendre’n consciència d’estat global dins d’un marc català.
La divisió es justament el que ens mata. Jo sempre he defensat deixar fora les dicotomies dreta-esquerra o federalista-independentista.
Si primer s’escau un federalisme (impensable i impossible per espanya) l’hem d’acceptar, però, seguint desprès al front per lluitar-hi per l’obtenció d’un estat propi.
Primer, cal treballar-hi per la Catalunya del mapa “constitucional” actual. I una vegada autònoms, fixar-hi dins de la nostra constitució, el be de la adhesió del país valencià, franja, nord catalunya i balears, seguint el processos democràtics establerts dins la pròpia UE.
