El ministre de Foment espanyol, en José Blanco, es va comprometre ahir a catalogar el corredor mediterrani com una línia prioritària de les Xarxes Transeuropees de Transport (TEN-T). Molts mitjans de comunicació ho han qualificat com la victòria del corredor mediterrani sobre l’Eix Central pels Pirineus (el que es podria qualificar, també, com la victòria de la raó, dels arguments, de la racionalitat). Tanmateix, m’agradaria que tots fóssim ben conscients que no hem guanyat cap batalla. Que l’únic que ha fet el Govern espanyol és prometre que demanarà que el corredor mediterrani s’inclogui en una llista europea prioritària on, des del 2003, ja hi figura l’Eix central dels Pirineus (a sol·licitud del Govern d’Aznar que, òbviament, es va descuidar totalment d’incloure-hi el corredor mediterrani…). Per tant, a nivell formal, el corredor estaria, com a màxim, al mateix nivell que l’Eix central.
Suposem, doncs, que el Govern espanyol compleix la seva promesa (com us podeu imaginar, això és molt suposar…), i finalment, el corredor apareix a la llista de prioritats que s’ha de definir el primer trimestre del 2011. Llavors farà falta que el Govern espanyol tingui la voluntat política de prioritzar el traçat mediterrani per sobre del del centre dels Pirineus. I siguem sincers, la Comissió Europea pot fixar moltes línies estratègiques, i pot establir molts criteris, però al final, aquests projectes s’aproven si els estats ho decideixen. Fonamentalment, funciona així. No cal que us digui que deixar una infrastructura vital pel país -i per Europa- en mans de la voluntat política del Govern espanyol no ens col·loca en una situació privilegiada…
És cert, tal com informava ahir La Vanguardia i l’Avui, que el Govern francès entén que la millor opció per connectar la Península Ibèrica amb França és a través de Portbou i d’Irun. També és cert que, en plena crisi econòmica, assumir el cost elevadíssim de l’Eix central dels Pirineus (11.600 milions d’euros) seria totalment forassenyat. I també és cert que el traçat pel centre dels Pirineus hauria de salvar desnivells molt marcats (i per tant, no hi podrien passar trens de gran tonatge), que caldria perforar 60 kilòmetres de muntanya, i que no connectaria amb els principals ports de l’Estat espanyol (Barcelona i València). Tot això és veritat. Però compte: no podem menysprear la capacitat del Govern espanyol de construir infraestructures per motius ideològics en detriment dels arguments econòmics. Dos exemples ràpids:
1. La primera línia de TGV que va construir el Govern espanyol va ser la de Sevilla-Madrid malgrat que, per criteris d’eficiència econòmica, senzillament no tenia cap sentit (encara ara no és rendible, i tampoc és previst que ho sigui…).
2. L’Estat espanyol té més kilòmetres de TGV que el francès i, malgrat això, només té el 20% dels passatgers d’alta velocitat de França. Així les coses, s’ha construït una de les xarxes de TGV més grans del món, però cap d’aquestes línies és rendible. Parale·lament, la xarxa de ferrocarril de mercaderies, que aporta molta productivitat, està incomprensiblement poc desenvolupada.
El Govern espanyol és especialista a abocar recursos en infraestructures que no són eficients. Ho ha demostrat reiteradament des de fa molts anys. Sense anar més lluny, com comentava, el Govern d’Aznar va cometre el 2003 el gran disbarat -o més ben dit, va tenir la gosadia- de col·locar l’Eix central dels Pirineus com a eix prioritari per davant del corredor mediterrani. No ens podem refiar gens ni mica de la voluntat del Govern espanyol. Hem de continuar pressionant a favor del traçat mediterrani incansablement. I fins que estigui construït.
