Ho dic per endavant. A mi, la qüestió del Català de l’Any m’importa un rave sec. Aclarit això, no m’estic d’observar que ara es veu que per ser-ho cal estar malalt o ser paraplègic, i em pregunto què deuen pensar els milers de malalts d’Alzheimer o de paraplègics catalans que no tenen cap possibilitat de ser nominats per a aquest dubtós honor. Perquè, quin mèrit ha fet Isidre Esteve per haver estat un dels finalistes? I Maragall? En va tenir cap, Manuela de Madre, malalta de fibromiàlgia, per ser premiada en el seu moment? En fi. Més aviat em sembla que, de la compassió, el poble català en fa un mèrit.
Però ni tan sols de compassió autèntica es tracta. Una vegada més, el suport mediàtic als esmentats personatges ha estat definitiu per crear vincles afectius de la gent allà on convenia al poder dit socialista, no endebades el premi l’organitza l’infumable El Periódico. Perquè sempre és còmode i quedes de nassos reconeixent algú quan ja no suposa cap perill per al teu partit. Aleshores li concedeixes tots els honors i li fas tots els panegírics que calgui sense que importi gens la qüestió estètica, fins al punt que no t’estàs de fer el numeret hipòcrita d’aplaudir aquell a qui tu mateix miserablement vas expulsar. I no seré pas jo qui faci ara bo el mediocre de Maragall, un home que a còpia d’atzagaiades va arribar a fer creure a molts una pretesa genialitat que, si en tot cas havia de ser genial només era per seguir-nos espanyolitzant, i això malgrat que molts babaus d’aquests i d’altres que mai no havien simpatitzat amb ell, ara s’entestin a comparar-lo amb Montilla i, per tant, converteixen Maragall en un honorable catalanista. Ja es veu que som un poble conformat. Quanta tristesa, noi.
Però tornant a la qüestió de la malaltia, és curiós analitzar la psicologia col·lectiva i adonar-se de les seves profundes contradiccions. I és que, per poc que ho analitzem, aquest fariseisme cap al malalt ni tan sols té a veure amb el personatge en concret, sinó en la icona provocada pel rentat de cervell focalitzat en ell. Dit altrament, ara els mitjans han posat a la llum pública Maragall i l’Esteve, fins que se’ls acudeixi posar-n’hi d’altres. Molt aviat la gent s’oblidarà completament d’aquests, i no hi fa res que ara hagi semblat que els únics malalts d’Alzheimer i paraplègics catalans eren respectivament aquests dos candidats al premi, als quals, no caldria sinó, els desitjo de tot cor coratge i sort. Però això no és tot, perquè segons es desprèn d’aquest argument, per descomptat que el fariseisme encara té menys a veure, si pot, amb una compassió ni que sigui mal entesa pel col·lectiu que pateix aquestes afeccions.
Crec que amb tals actituds ruques no fem cap favor a aquest país. La discriminació positiva no s’ha de fer precisament a través de premis, sinó de fets que veritablement ajudin les persones amb aquestes o altres dificultats. Perquè discriminant en positiu Maragall i Esteve s’està alhora discriminant en negatiu totes les persones que pateixen el mateix mal, les quals d’una banda saben que segueixen hipòcritament oblidades, i de l’altra que la raó de l’atorgament d’aquest premi ha estat la compassió, que és la pitjor manera de discriminar i, per tant, allò últim que desitgen rebre. I per acabar, no cal dir que amb el Català de l’Any si més no d’enguany i de l’any de De Madre, es discrimina la immensa majoria de gent, que sense patir cap malaltia i havent fet mèrits reals per merèixer el premi, saben que no el podran rebre.
Però no ens n’hem d’estranyar. Aquest és l’estil sociata –socialista és una paraula massa seriosa per aplicar-la a aquesta gent que ens mana: populisme barat, però –o precisament– intel·ligent per als seus propòsits. Perquè no només entabanen els de la seva corda, sinó també a la bona massa de babaus catalans, molts dels quals fervents detractors d’aquests pretesos socialistes. Gent de faixa i barretina i, fins i tot, d’estelada. Amb un poble així, els actuals manaires de la rosa de la vergonya encara riuen. I, sobretot, es freguen les mans.
