Això de volar s’ha posat més interessant des que els magazines que reparteixen les companyies incorporen temes delicats als seus editorials. Hi ha clients que en són assidus lectors, un servidor quan no té temps de llegir-se’l durant el vol no dubta a emportar-s’ho per continuar la lectura més endavant. Són un bon instrument per mesurar quina és la imatge que de moltes cultures es té des d’altres països. Un cop il·lustrats se’n pot extreure la conclusió que ni la intel·ligència ni la bona educació no són requisits indispensables per a poder dirigir una aereolínia. Això, no obstant, no és exclusiu de les companyies aèries. El pamflet de Joachin Hunold amb la seva lloança de les llengües imperials, n’és un bon exemple. I és que s’ha de tenir la pell molt gruixuda perquè no et bulli la sang després de la seva lectura. Encaixat el cop baix, quina tipus de reacció pot compensar tant menyspreu sucat en falsedat? com ens ho hem de prendre els destinataris de tant absurd libel?
Com és habitual les autoritats espanyoles -malgrat el que diu la CE- no mouen un dit per defensar els seus teòrics compatriotes agraviats, més aviat semblen posicionar-se del cantó de qui per l’estil que gasta es diria que és un convidat habitual a la piscina d’en Pedro J. I a casa nostra la no menys habitual indignació gesticular no dona pas a res que no soni diferent a la claudicació de sempre. El ‘fets, no paraules’ no té credibilitat ni pronunciat dels llavis de l’Obama. Hem arribat a un estadi ben caricaturesc. El que hauria de ser una exigència de rectificació immediata i de compromís en la utilització del català per part d’aquesta companyia també és matèria negociable. I com es que s’ha de pactar que no t’insultin?
Fa molt de temps que hi dono voltes al tema dels boicots, si és realment ètic practicar-los, si són efectius, si són una resposta proporcionada al fet al qual s’oposen, si el perjudici que es pugui causar a persones o empreses ens fa pitjors persones o potser més dignes, si desqualifiquen aquells qui el practiquen o si per contra són una de les poques vies de legítima defensa de la societat civil. Als catalans això de les campanyes de pressió ens col·loca sovint al cantó dels perdedors, i en virtut d’una suposada superioritat moral pel fet de no voler utilitzar les eines que fan servir recurrentment els enemics del país, acabem posant-nos-hi fulles i tractant de passar pàgina ràpidament. Actitud letal que no només no ens treu de la diana sinó que fa minvar l’autoestima i les esperances de gaudir d’una vida allunyada del feixuc activisme cultural o polític. Per tant diria que si, que el boicot no només és legítim sinó que en contexts com el català és absolutament necessari per a poder compensar la inexistència de la força coercitiva de l’Estat que no tenim. Sinó la desprotecció és total. Perquè no ens enganyem, el que fa que estúpids com Mr.Hunold no facin befa de vel musulmà o de la llengua maltesa (per posar-ne dos exemples) no és pas el seu respecte per la diversitat religiosa o cultural, sinó l’evidència que de badar boca sobre aquests temes obriria un conflicte diplomàtic entre estats d’una magnitud suficient perquè hagués de dimitir en menys de vint-i-quatre hores.
Desconeix Mr.Hunold els mètodes que han aplicat llengües d’estar per casa per esdevenir imperials? Com l’alemany ho ha arribat a ser? Què hem de considerar medieval, l’imperialisme o l’Europa de les nacions, Bismarck o Francesc Antich, Hitler o Montilla, Air Berlin o Ryanair? Resulta desconcertant que algú des d’un mitjà de promoció turística utilitzi arguments que defensen l’imperi del més fort per després criticar qui amb total correcció reclama un tracte lingüístic més just per a les persones qui representa, i que a sobre acabi enfotent-se de la llengua dels seus clients. Però encara ho és més que cap autoritat dels PPCC doni un cop de puny a la taula i es faci respectar. A Charles Boycott el carter li retenia la correspondència, per aturar Air Berlín i actituds semblants farà falta més que l’enviament massiu de correus electrònics.
