Cadena humana? Cadena mental

Em sembla molt bé que es faci la cadena humana, i amb això vull dir que se me’n fot que es faci o no, i que em sembla perfecte que la facin. Com a independentista vull una DUI, i tot el que no sigui una DUI crec que és perdre letalment el temps. Em sembla mot bé, però, que es faci una cadena de catalans si això els fa feliços, però jo no hi participaré. Ni a les terres de l’Ebre ni hòsties, i no només perquè ho consideri una pèrdua de temps i per més que se’ns digui que servirà per donar a conèixer el nostre conflicte al món (la millor manera de donar-lo a conèixer, i de quina manera!, seria fent una DUI. Ja veuries com aleshores el món ens coneix de cop i perd el cul de cop) sinó perquè no m’agrada la idea d’agafar la mà d’algú que no conec, i menys durant estona, i encara menys que menys quan encara no haurà acabat l’estiu, amb la calor que fa suar segons quines mans, mans que no es renten ni quan surten del lavabo. A més, seguint la lògica de la dita ment sana en cos sa, tenint en compte la quantitat ingent de subnormals que hi ha en aquest país, no em puc ni imaginar com això es traduirà en la salut de les mans dels catalans. Podria agafar qualsevol infecció, o vés a saber si, amb tant de contacte sostingut, no se m’encomanaria la seva imbecil·litat. Ni parlar-ne. Ja ho he dit del dret i del revés a un parell d’amics que m’estan inflant el cap perquè m’animi a participar a la cadena dels collons.
 
Només participaria en una cadena humana si tingués la prèvia certesa que agafo la mà d’un humà i no d’un ruc; si en definitiva pogués triar a qui he d’agafar la mà. Però és que, fixa’t, si només hagués d’agafar la mà d’una persona, potser me la jugaria, però és que resulta que amb la mà dreta has d’agafar la mà d’un català, i amb l’esquerra la d’un altre. A dos catalans, doncs. Ui, no, ni borratxo de vi. L’estadística s’imposa. Massa probabilitats de llepar havent d’agafar la mà com a mínim d’un imbècil, ja sigui amb la mà dreta o amb l’esquerra.
 
Però és que això no és tot. A més d’agafar-los la mà, hauria de sentir les seves imbecil·litats, perquè suposo que la cosa ha de ser avorrida de nassos, i quan la gent s’avorreix es deixa anar i et confirma que el millor que pots fer és arrencar a córrer. Doncs imagina’t, trobar-te encadenat per la mà d’un o dos imbècils avorrits, i haver de sentir el que diuen per matar l’estona. M’ho puc imaginar. Quin horror. Les converses a la cadena seran per llogar-hi cadires, tot il·lusió, optimisme, bon rotllo i germanor, exactament tot allò en què no només no crec sinó que em provoca basques quan ho sento, suposo que per la seva més que contrastada falsedat i garantia de cretinisme de qui ho practica.
 
Les converses.
Hi haurà una majoria que s’ha fet independentista des de la manifestació de l’any passat, com aquell que s’apunta a un esplai i ara està encantat de les activitats que s’hi proposen. I és clar, això per a mi és perillós. Em conec i no m’estaria de preguntar-los des de quan tenen l’estelada penjada al balcó, i quan em diguessin que des de l’11 de setembre passat no podria evitar préme’ls la mà fins a trencar-los (o trencar-me) els ossos, i tot seguit recomanar-los que llegissin l’entrevista recent a l’escriptor Javier Marías en què l’home deia, amb l’escepticisme de qualsevol que tingui mig dit de front, que “això de la indignació és un fet merament epidèrmic. Hi havia indicis de corrupció molt abans que comencés la crisi, però la gent callava i els votava. Ara, però, com que no tenen feina ni calés, la gent posa el crit al cel. No hi ha, doncs, la revisió moral, el convenciment ètic profund que cal per poder canviar de veritat les coses”. Bé, doncs aquesta reflexió sobre una evidència no cal dir que és perfectament aplicable al cas independentista.
 
No vull ni saber el que diria jo si participés a la cadena i el meu company de mà fos un associat a Rcat. Em conec i sé que no podria evitar preguntar-li sobre l’últim invent de la seva formació, que ara proposa que els catalans comprin urnes per poder celebrar el referèndum. Però, no havíem quedat que la consulta no es farà ni de conya perquè depèn del permís de l’Estat espanyol? No és, doncs, la proposta de comprar urnes l’acceptació que la consulta serà de costellada, quan ja n’estem tips de menjar costelles? En fi. I jo lligat de mans resistint, resistint… I això per no parlar d’haver de sentir inevitablement que tenim la independència a la mà, quan a la mà l’únic que de fet tindria seria la mà d’ell, de l’imbècil que em diria que tenim la independència a tocar. Ah, i per descomptat que tampoc no faltaria qui em diria que en Duran té els dies comptats. I com que em conec, no podria evitar dir-li que si hi ha alguna cosa que no té els dies comptats és justament un paràsit. I com que el meu agafador de mà no m’entendria, jo hauria de callar i continuar sentint, sofert com sóc, les seves imbecil·litats, tot lligat de mans. I suposo que, com que em conec, al final, fins als collons de sentir-lo, o de sentir-los, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, acabaria proposant-los la propera activitat de colònies que se m’acudiria per a l’11 de setembre de l’any que ve.  I fixa’t, ara mateix se m’acut que estaria bé per al 2014 organitzar una altra cadena humana, però només d’homes, d’homes en pilotes i barretina agafats de la cigala. I les catalanetes que facin de cheer leaders per animar la cosa, sobretot a les terres de l’Ebre.
 
Nota: Faig saber als meus heroics lectors que, a partir de final d’aquest mes de setembre, deixaré d’escriure aquí al Directe per fer-ho al meu blog personal http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com
 
Ricard Biel