L’1 d’agost de 1492 és la data d’expulsió definitiva dels jueus “hispànics”. En les llengües judeoromàniques, la Península Ibèrica s’anomenava Sefarad. Per tant, els seus habitants jueus –i els seus descendents escampats per mig món– eren –i seran– coneguts com a sefardites. Amb tot, els jueus catalans mai s’autodenominaren així; i amb aquest gentilici tan sols designaven els jueus del centre i del sud de la Península.
En qualsevol cas, des d’època visigòtica, tots ells havien patit diverses formes de discriminació. Des del pagament d’impostos especials fins a prohibicions tan variades com exterioritzar el culte, habitar fora dels seus barris, construir sinagogues, exercir càrrecs públics o honorífics, casar-se amb persones d’altres religions… Formes d’exclusió que trobem tant en les taifes andalusines com –especialment– en territoris cristians. Tot i així, però, les comunitats jueves viuen una etapa d’esplendor econòmic, social i cultural fins al segle XIV. I, sens dubte, la darrera obra de Manuel Forcano (A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus) és una de les millors maneres per endinsar-se en aquest món apassionant.
La presència dels jueus a les terres del Mediterrani occidental es remunta als temps gairebé immemorials de la diàspora. És indubtable la seva rellevància des de la primigènia etapa fundacional de Catalunya, en el llunyà segle IX. En concret, un missatger de l’emperador Carles el Calb, anomenat Judacot, sembla el primer jueu català ben documentat per la Història. El lligam dels jueus amb la nostra història, però, va molt més enllà, jugant –també– un paper molt rellevant en el moment de la formació dels Països Catalans, en finançar bona part de l’expansió de la Corona catalanoaragonesa. A més, en el mateix segle XIII, coincidint amb les grans conquestes de Jaume I, protagonitzen un allau immigratori procedent d’arreu d’Europa –i, tal vegada, especialment d’Occitània–, assentant-se a viles i ciutats de Mallorca, de València i del mateix Principat. El cert és que –malgrat que no coneixem amb precisió el seu pes demogràfic absolut i relatiu– els jueus despunten en àmbits artesanals, comercials i financers; i, sota la decidida protecció d’el Conqueridor, ocupen càrrecs molt rellevants en l’administració pública.
Probablement, aquest esplendor jueu a la Catalunya del segle XIII no és pas una casualitat. Doncs no hi ha cap dubte que, per una banda, és fruit dels factors d’atracció que generen les conquestes de Jaume I; i, d’altra banda, gairebé amb tota certesa, és una conseqüència dels factors d’expulsió, presents a l’Occitània d’aquell període, envaïda pels exèrcits croats i sota vigilància de la nova Inquisició. I, a més, l’arribada de càtars i jueus procedents del nord dels Pirineus, contribueix decisivament a l’expansió catalana cap al sud, amb una notable aportació d’or i d’intel·liguèntsia.
Encara més. Aquests càtars i jueus comparteixen quelcom molt més profund que la riquesa o que la por a la repressió francopapal. Comparteixen –almenys– diverses raons per les quals són perseguits: una actitud de puresa religiosa davant el món i una profunda exigència ètica respecte a la vida. Recordem que –en part– els càtars són a l’Església catòlica quelcom similar a allò que els cabalistes són respecte a l’ortodòxia institucional jueva. Atès que expressen la necessitat d’una relació mística amb Déu. En concret, la Càbala sorgeix de la necessitat d’assolir una experiència immediata i absoluta de Déu i és un conjunt d’interpretacions metafísiques (situades més enllà de la natura), que pretenen fer l’exegesi (interpretació) esotèrica (adreçada tan sols als iniciats) dels veritables secrets de la vida, que resulten obscurs per a la majoria dels humans.
I, significativament, el catarisme i el cabalisme afonen les seves arrels en l’espai catalano-occità del segle XII. Doncs, tal com expliquen –entre d’altres– Gershom Scholem i Moshe Idel, la Càbala “moderna” neix a Catalunya i a Provença, en el moment que ambdós territoris comparteixen la sobirania de Ramon Berenguer III i d’Alfons el Trobador. I, sens dubte, aquesta és una de les aportacions més transcendents dels catalans a la cultura universal.
Article publicat a l’Avui l’1 d’agost de 2007
