La ministra de Foment i no de moment ha regalat el desdoblament d’una carretera de 8 km als indígens que pasturaven en les seves possessions del nord-est espanyol, de Caldes de Malavella a Fornells de la Selva. Quatre anys ha costat, i així els vernacles han pogut paladejar i acostumar-se mira en mica els seus insolidaris tarannàs a la idea del doble carril i la generositat espanyola, que seguidament es volcarà en l’accès a Fornells de la Selva, encara pendent.
Entre Álvarez i els seus no menys que generosos antecessors del PP porten 13 anys per un tren de 700 km, més tiempo ja del què es va trigar a construir el transiberià durant el segle XIX, de 8.000 km., com recordava el director d’aquest diari. S’ha d’entendre, si no se’ls dóna a compta gotes aquests insaciables catalans esdevenen vanitosos i demanen més, alguna cosa dels 19.200 millons d’euros que cada any els espolia Espanya, un aeropuert intercontinental, un port competitiu o trens a Europa. És una tàctica elemental, ja utilizada con a profit per Espanya amb els moros amics del protectorat del Marroc: quant més triguin en aconseguir el que volen, més trigaran en voler una altra cosa, i més s’acostumaran a suplicar i llepar, llepar, llepar, amb seny i moderació. Fins aquí podríem arribar, com si 4 any per 8 km els catalans no en tinguessin prou. Podria ser pitjor, que no s’envaneixin. Podria guanyar el PP, o el coco, així que, pel eu bé, millor que votin el partit de Bwana Maleni. Ja se sap, si guanya Zapatero guanya Catalunya. Bis.
