A Justificació de Catalunya, mossèn Armengou tracta la relació entre dretes i esquerres com un “esclat de botiguerisme”. Si l’apotecari de dalt és de dretes, el de baix d’esquerres. Ni un ni l’altre saben ben bé si ho són, tanmateix, s’ho fan dir.
La quotidianitat de l’esfera sociata és exactament aquesta. Fluir per les lleis del provincianisme fet dogma. Per assolir-ne la resultant, però, el traçat ha d’incorporar un nivell més de complexitat. La transparència no deu ser bona segons la seva estratègia. Llavors, ells no ragen a favor d’un corrent. Ells són contraris als contraris de rajar a favor d’un corrent. Com ser de l’espanyol i impertinent alhora, vaja.
Pels pericos els pecats i tots els mals d’ull són derivats del barça. Dissabte passat, a l’estadi Lluís Companys, l’afeccionat de l’espanyol que seia darrera meu, per evidenciar el suposat favoritisme culé de l’àrbitre li va etzibar la següent i estrafolària associació d’idees: -ío,ío,ío. Árbitro judío-. Doncs amb els sociates passa quelcom similar. La culpa de tot, és dels no adoctrinats a l’esquerranisme.
I mentrestant, als no adoctrinats amb l’esquerranisme dissabte se’ls veia estarrufats. Cofois de sentir un no sé què extenuant enfilar-se per l’espina dorsal. Vorejaven l’èxtasi, infringint la profètica prudència que els empara.
Talibans desfilant per Barcelona en plena ràtzia. Tanta desinhibició, vés si van mullar i tot aquella nit. Quant deliri! Fins i tot la Marta Ferrussola, en un gest fregant l’heroïcitat, va deixar anar a cau d’orella d’en Marcel, un xiquet del meu poble: -no oblidis mai aquest dia…
I prou que no l’ha d’oblidar, prou. Però per estalviar-se la rèmora convergent que ens ha dut fins on som ara. Per preservar-se del fatal socialisme que ens inunda, encara avui, en forma de Joan Ferran. I perquè, ben aviat, en Marcel, pugui unir-se als que esguerrem les maldestres quatre parets que refugien els personatges de la història recent del nostre territori.
