Bosch, el guanyador

A pocs dies de les eleccions municipals, la incertesa plana sobre qui serà el futur alcalde de Barcelona. I no només per saber si Trias resistirà o si Colau serà capaç de donar el gran sorpasso, sinó per saber com queda la correlació de forces restants en un escenari inèdit de fragmentació com mai fins ara s’havia donat a la capital del país. I més enllà d’algunes enquestes cuinades, preparades i servides als mitjans de comunicació gairebé com una arma propagandística més, destinada a mobilitzar els votants propis i desmobilitzar els adversaris, tots els sondejos indiquen un gran nombre d’indecisos que podria decantar clarament la victòria d’un costat o l’altre. Però també el contrari, abocar a les dues forces més votades a un escenari d’empat tècnic on governaria qui fos capaç de bastir consensos més amplis.
En la majoria de democràcies occidentals, la capacitat de pacte i obtenir el consens són valors a l’alça en una època on les majories absolutes i el bipartidisme tradicional reculen inexorablement. Cal dir que CiU ha cercat aquests perfils pactistes en les figures de Xavier Trias a l’ajuntament i les de Salvador Esteve a la presidència de la Diputació de Barcelona, que la primera part del mandat la van passar de la mà del PP i la segona amb pactes puntuals amb altres forces més decents.
Catalunya té una gran tradició pactista que es remunta fins a l’alta edat mitjana. El veritable pactisme és entre iguals i el seu esperit queda ben representat en el jurament que la noblesa catalana pronunciava a Corts davant els nostres sobirans: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós…”. O sigui que l’autèntic pactisme català no té res a veure amb les claudicacions habituals davant els borbons i els poders fàctics de Madrid a les quals ens van acostumar els Pujol, Montilla o Duran i Lleida.
Com hem dit, en aquest escenari tan complex com apassionant que s’albira després del 24-M, el guanyador no serà només qui tingui més vots i regidors, sinó aquell candidat que tingui més capacitat de pactar i ser decisiu. I és en aquest context on la figura d’Alfred Bosch pot ser determinant. Bosch ja ha demostrat aquesta cintura al moment de bastir una llista que aplega independents, com el prestigiós Juanjo Puigcorbé, i formacions del socialisme sobiranista escindides d’un PSC cada cop més caduc, impotent, amorf i desnortat en les qüestions nacional i social, que fins i tot ha renegat del seu republicanisme fundacional.
I també és el candidat que està duent la campanya amb un to més positiu, defugint la bronca i l’insult, fent gala d’un tarannà ferm i apassionat però alhora dialogant i transigent, com assumint fins al moll de l’os aquella recomanació de Quintilià “suaviter in modo, fortiter in re”. Aquesta amabilitat de tracte tanmateix no l’aparta de, quan s’escau, fer les declaracions més agosarades i contundents, el que augmenta la simpatia i la credibilitat del seu lideratge. Si a tot això hi afegim un programa electoral ben elaborat, realista, sòlid i assumible, veurem que politològicament l’alcaldable d’ERC té molts trumfos per poder donar la sorpresa aquest diumenge. Una sorpresa que pot passar no tant per esdevenir l’alcalde titular sinó per ser verament decisiu, redreçant el rumb social de les polítiques municipals i garantir que el Cap i Casal no s’aparti del full de ruta cap a la llibertat que els catalans ens hem traçat.
PS. Vull dedicar aquest article a la visionària patriota Sílvia Macià, que ha pronosticat un resultat molt favorable per a ERC aquest 24-M.