BORRASCA O ANTICICLÓ

BORRASCA O ANTICICLÓ
 
Són dies tèrbols de borrasca, en clau interior i curterminista. Però en clau exterior i a mitjà termini, pinta cel obert i anticicló, amb vent de tramuntana, que ho escombrarà tot.
Anem a la borrasca de la setmana. Uns tuits robats que només mostren que no hi ha déus, sinó persones amb dubtes, més la decisió del President Torrent d’aturar el rellotge han provocat una eufòria teatral en l’espanyolisme i un atac de melodramatisme en la part més visceral del moviment republicà. L’actual secretariat de l’Assamblea reflectia aquest melodramatisme en el seu comunicat, posant només el focus en l’arbre, sense cap indici que s’estigui contemplant el bosc. El comunicat del Secretariat nacional tot i amb les bones intencions que comparteixo, crec que no se situa en el nou escenari post 1- O; i per tant és insuficient per ajudar a desencallar allà on som. I això no és bo per una de les dues entitats que ha mogut el procés fins aquí.
L’Assemblea centra la seva mobilització només en la investidura i passa per sobre que “hi han certes incògnites referents a la República” com diu el comunicat. En canvi no diu res de la necessitat de consensuar la diagnosi sobre allà on som, de definir unitàriament els obstacles que se’ns presenten i com superar-los. Sense discutir, sense por, allà on som, no podrem pactar allà on anem. I en un moment crític com aquest discutir amb la màxima de gent possible i entitats que crec que només caldria demanar que estiguessin contra el 155 i a favor del dret d’autodeterminació. Consultant a aquesta representació quearriba als 2/3 de la base social, potser afinaríem més en l’estratègia a seguir.
En el comunicat hi ha un mantra que puc compartir:“No pot ser que l’Estat impedeixi la implementació del resultat d’unes eleccions. No pot ser que tinguin a la presó injustament a polítics pacífics”. El que no diu el mantra és que això no pot ser moralment, però en canvi ho és factualment
La sensació és que la direcció del moviment independentista i d’alguns partits, pressionats per la gent més hiperactiva en les xarxes i les mobilitzacions, i alguns gurus dels digitals, no s’atreveixen a parlar clar. I dir que hem guanyat importants batalles polítiques, però que l’estat, per ara, està guanyant la batalla de la força repressiva. I que la guerra serà més llarga del que es creia. Llavors, enfocar l’estratègia política només en el marc moral serà un fracàs.
El marc conceptual de la repressió és el que ha marcat l’Estat. Els bascos encara estan en bona part paralitzats per tot el problema dels presos. Mentre el moviment ha fet d’això l’única bandera no hi ha hagut manera de despegar.
A Catalunya tenim un risc similar. Si el moviment només es mou sobre aquest eix: solidaritat amb presos i legitimisme dels exiliats, estem perduts. Hauran guanyat la partida per una temporada llarga. El moviment solidari amb els presos, per exemple, hauria d’abastar el 80% de la població catalana que està en contra de la repressió, i per tant no estar protagonitzat en primera línia per l’independentisme, sinó per demòcrates fins i tot no independentistes o gent no significada. De la mateixa manera que la investidura que s’ha volgut posar com a instrument de retorn de l’exili pot ser un boomerang, si no s’afina bé i es converteix en un autoobstacle moral que evita valorar quina és la correlació de forces real i en funció d’això decidir què convé.
No m’arriba, en canvi, cap reflexió  no en la direcció dels partits ni de les entitats sobre la necessitat d’accions de llarga durada i de ventall ampla (des de legals a alegals) de desobediència civil en fronts nous com l’econòmic. Hem de començar a perjudicar l'enemic i enviar advertiments a Europa.
Calen debats de com es contribueix a parlar de República que volem; de com ampliar la base social sense rebre clatellades els que estan a la frontera dels purs que es queden a la rereguarda.
Costa tant constatar que després d l’1-O han aparegut visions diferents i legítimes sobre allà on som i què cal fer?. Costa tant d’acceptar que aquestes visions diferents travessen tots els partits i entitats? I que només les correlacions internes de forces en cada formació donen l’aparença de blocs monolítics enfrontats?
Després de l’octubre vam sentir moltes veus també de polítics dient que s’havia de posar fi al paternalisme respecte els ciutadans i votants republicans. Aquesta assignatura em temo que no l’està aprovant ningú. També cal dir que alguns, i no posaré noms, estan en el molt deficient.
Fins aquí la borrasca. L’anticicló només en donaré les línies telegràfiques per no allargar l’article. El PP augmenta el seu empantanegament en la corrupció. El think tank que determina els nivells de democràcia fa baixar brutalment la posició espanyola pel tracte en el cas català. Les detencions a Madrid arriben a la ONU. La repressió de l’1-O arriba al Parlament europeu en una sessió amb diputats i testimonis.
I finalment, i aquesta sí que fa mal: el comissari europeu d'Afers Econòmics, Pierre Moscovici, considera avui que la crisi política a Catalunya és, juntament amb les eleccions a Itàlia i la falta de govern a Alemanya, un dels elements d'incertesa per a l'economia europea. Ha demanat en aquest sentit que Espanya ho resolgui. “Estem esperant que Espanya resolgui la crisi a Catalunya” I també ha dit que les expectatives a Alemanya són de solució immediata i que a Itàlia sabran trobar el camí després de les eleccions. Silenci sobre Espanya. O sigui, els tenen per corbata, davant de la cronificació del tema català. Oimés quan les darreres dades mostres un territori poderós que podria ser molt més tractor si l’actuació de la dictadura espanyola no posés en risc l’economia. L'economia catalana ha crescut un 0,7% durant el quart trimestre del 2017 en relació als tres mesos anteriors, segons Airef. Suposa, acumuladament, un creixement del 3,3%. Dues dècimes per sobre de les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona i tres més que la previsió Luis de Guindos, l’encobridor de Panamà. Malgrat totes les accions desestabilitzadores de l’Estat abans i després del 155, aguantem. El qui no aguantarà serà Espanya