- Publicitat -
El rei emèrit desapareix de la vida pública per desig exprés avui, cinc anys després d’haver abdicat. Juan Carlos I, l’hereu de Francisco Franco com a cap d’estat, prenent possessió del càrrec dos dies després de la mort del dictador, ja no participarà de cap acte de representació. Després de tota una vida vivint de la mamella pública sense haver estat escollit per ningú (bé, sí, d’un dictador feixista d’infausta memòria), Juan Carlos ja passa a esperar una mort que, si no es torça res, serà ben tranquil·la i sense sobresalts judicials o polítics.
Només quedaran algunes preguntes ètiques, morals, profundes, que difícilment sabrem respondre ni abans, ni després del seu òbit: s'ha passat pel cap mai que ell i els seus descendents són els màxims representants d'una família que trenca amb la teoria de la igualtat d'oportunitats? Té la consciència tranquil·la, pel fet d'encapçalar una família que rep per sistema uns quants milions de l'erari públic? Ha pensat mai en la possibilitat de donar opcions a la ciutadania per anar cap a una república? S'ha sentit mai avergonyit de ser algú nomenat a dit per un dictador? És franquista?
Però també n'hi hauria d'altres potser més pràctiques, de més utilitat: fins on arriba la seva riquesa? Què ha arribat a fer per enriquir-se ell i la seva família? Fins a quin punt ha perjudicat a les esquenes els interessos de tots els seus compatriotes espanyols? Ho sabem tot, del 23-F? I del rol d'ell i la institució que representa per abatre l'independentisme català? Quins altres secrets inimaginables s'emportarà a la tomba quan mori? I una última: veuran els seus ulls com el regne que el seu llinatge encapçala es fa petit amb, per exemple, una República Catalana?
Publicitat
