Finalment el ministre Wert pren una decisió amb la que estic d’acord. Facilitar de forma progressiva i voluntària que les universitats de l’Estat s’homologuin amb les europees pel que fa al model d’estudis de Bolonya. Aquest model a tot Europa, menys a Espanya, va ser de tres cursos de graduació i dos de màster./
Les universitats i les institucions catalanes s’havien pronunciat ja en època del Conseller Solà a favor del model majoritari a Europa. Però el PSOE fent-se ressò dels sectors més retrògrads de la cúpula universitària va optar pel 4+1. Els arguments eren puerils i totalment proteccionistes: evitar que els alumnes espanyols s’escapessin a Europa a fer els màsters. Mai els arguments eren que la Universitat espanyola posava barreres de fet, a que vinguessin alumnes europeus a fer-los aquí. Una constatació, doncs, de la manca d’autoestima sobre la capacitat d’atracció de la universitat espanyola davant del mercat global d’estudiants. Aquest 4+1, alhora condemnava als alumnes d’aquí a una càrrega acadèmica superior que l’europea i a tenir dificultats d’homologació quan circulessin per Europa. Vaja, semblava la versió moderna de la resolució de Felipe II prohibint els estudis a l’estranger; o el fantàstic invent de l’ample espanyol de via fèrria, amb l’excusa d’evitar les invasions i que encara està comportant dificultats d’exportació del sistema industrial i agrícola propi./
Espero que a Catalunya, si som coherents amb el que s’havia demanat, s’avanci ràpid cap el model europeu. Les crítiques genèriques sobre Bolonya són ridícules. El tema de la privatització és una solemne tonteria. L’actual Universitat amb estructures de governança de l’Antic Règim és la que ja s’ha “venut” fa temps a les grans corporacions que formen la casta. Els grans bancs i les grans empreses no necessiten Bolonya per haver creat portes giratòries amb l’aristocràcia universitària. En canvi, si s’apliqués bé Bolonya, que no es fa, s’hauria d’avançar cap un model d’universitat dual i professionalitzadora. Curiosament la carrera de medecina és de les poques que des del primer curs va lligada a pràctiques hospitalàries creixents. No entenc que el què és bo pels metges, perquè de la seva formació professional en depenen vides, no sigui bo pels mestres, pels advocats, pels economistes o pels arqueòlegs. Per poder dualitzar la universitat es necessiten totes les empreses públiques i privades; i com que la major part de llocs de treball estan en escoles, ajuntaments, jutjats i pimes industrials i de serveis, és aquí on la pràctica s’hauria de desenvolupar sistemàticament al llarg de la carrera. I no com ara, on és una burla que al final del grau es justifiquin dues-centes hores ridícules i sense comprovació real de l’aprenentatge; i amb això es justifiqui la professionalització./
Però el mateix es podria dir dels projectes fi de carrera, màsters o doctorats. Molts països nòrdics vinculen aquestes etapes a necessitats reals de la societat siguin canalitzades per ens públics o per empreses privades. D’aquesta manera, és que tant l’administració pública com el teixit empresarial es veuen nodrits d’una transferència de coneixements en espècie. I alhora la inversió monetària que ha fet l’erari públic i la de temps que ha fet cada estudiant, retornen a la societat en innovació , millora i garantia d’ocupabilitat personal./
Tant costa entendre això? N’hi ha que no ho volen. D’una banda, la cacicada clanista d’alguns models de facultat on molts dels que tenen plaça, en el millor dels casos es dediquen a fer “papers” pel currículum, abandonant responsabilitats de docència o de gestió i deleguen la feina grossa a professors associats que estan cobrant 400€ bruts. I de l’altra, la demagògia esquerranista d’algunes minories estudiantils que troben capitalista tot allò que sigui sortir de l’Antic Règim. Per això, com deia el film dels anys 70: “Los extremeños se tocan”./
Article publicat diumenge a Economia digital
