Ha nascut un nou col·lectiu a la xarxa, Blocsambestrella.cat. Aplega blocaires independentistes que donen suport a Reagrupament per a les eleccions d’ERC del 7 de juny. La iniciativa és positiva perquè suma, no resta ni divideix, allò que acostuma a fer tan bé l’independentisme català fins al punt de convertir-lo en un etern marginal. Perquè al contrari del que la miopia dels oficialistes d’Esquerra s’entesten a repetir, donar suport a Joan Carretero no significa seguir amb la tònica esmentada d’atomització ni ser miop tal com, de fet, demostren ser ells mateixos. Aquesta visió és la mateixa que la del lladre, que es pensa que tots roben.
Donar suport a Reagrupament només significa ser independentista. Res més, perquè no cal. Els matisos que motiven cadascú a decantar-se per aquesta democràtica, lògica i saludable dissidència són secundaris en situació d’ocupació nacional. Perquè no es pot ser una mica ni molt independentista. Les diferències poden raure en el com, però mai en el què, i això és el que la gent d’Esquerra que calumnia Reagrupament no entén, perquè la miopia del seu sectarisme els impedeix veure-hi. La idea de ser independentista però a llarg termini, o fins i tot “una mica” independentista, que llevat de beneficiar l’espanyolisme no significa absolutament res i es confon amb la moderació i el seny, no fa més que confondre a son torn l’independentisme i, de retruc, cosa que també hauria de preocupar la gent d’Esquerra, confon aquest partit amb un altre curiosament ben odiat per ells, CiU. És clar que els d’Esquerra posaran el crit al cel i em diran que què m’he cregut comparant-los amb qui consideren l’enemic –oi que m’he referit a l’atomització?– i repartint carnets d’independentista, perquè no dubten que ho són, i de pedra picada. Em sap greu, ja m’agradaria molt equivocar-me. El problema és que no sóc jo qui parlo, parlen els fets, i aquests per desgràcia són incontrovertibles. Cada dia que passa la nostra situació nacional no fa més que donar la raó a Joan Carretero. La servitud d’Esquerra en el si del tripartit és progressiva en patetisme i involutiva en dignitat, i em faria sentir vergonya aliena si no fos perquè, en tant que català, m’agradi o no em representa al Govern de la meva nació.
Esquerra ha esdevingut una còpia maldestra de l’espanyolisme del PSC, i per això fa el préssec de no dir. Com un vulgar nou ric talòs, per tal d’engreixar les seves butxaques particulars i poder fer el fatxenda a la trona de cartró pedra on actua s’avé a ser la coartada catalanista del PSC, el germanet tonto d’aquesta formació espanyolista a qui permet engreixar els seus vots a compte de l’ajut inestimable que els fa donant-los una capa de fals vernís de catalanitat. Un vernís que no només entabana la visió dels propis incondicionals respecte l’altre partit sinó també a tot de babaus autoanomenats catalanistes, els quals acaben votant PSC per allò del vot útil, que de fet només és útil per seguir debilitant Esquerra, i nociu, o sigui pitjor que inútil, per seguir matant el país. Al capdavall, però, ja està bé que sigui així. El que cal és posar fi a Esquerra perquè reneixi ERC. I sisplau, si pot ser que no ho faci amb les cendres d’Esquerra, tret naturalment que estiguin mentalment reciclades de veritat i no només trasbalsades pel xoc de la morrada final que, més aviat que tard, les haurà provocat. Per aconseguir-ho, la iniciativa de “Blocs amb estrella” ara mateix suposa un bon instrument.
