Si hi ha un debat i una reclamació recurrent plantejat des del catalanisme polític en la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats és el del traspàs de les beques. Recurrent perquè des de l’any 2001 existeix una sentència del Tribunal Constitucional que determina que les comunitats autònomes han de poder atendre les seves peculiaritats territorials i que són competents en tot allò que ateny a la gestió, resolució i pagament de les beques, prèvia territorialització en els pressupostos generals de l’Estat dels recursos (val a dir que els bascos ja les regulen des de l’any 1985).
La realitat, no obstant, no té res a veure amb criteris objectius. I les dades actuals són esfereïdores: el percentatge d’estudiants universitaris catalans becats és del 9,8% (18.000 dels 183.000 matriculats) mentre que la mitjana estatal assoleix el 14,87%, la qual cosa suposa que alguns territoris com ara Andalusia o Extremadura assoleixin percentatges del 21% i del 24% de persones becades respectivament.
I, ara, el govern espanyol, pretenent fer veure que és possible apedaçar l’estripada del Tribunal Constitucional, afirma que de forma immediata endegaran solucions, com ara la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial i les beques.
Doncs, que se sàpiga: és una altra mentida, una nova trampa política. I així li vam plantar al ministre Gabilondo, tot afirmant que Catalunya no pot acceptar, que no acceptarà, un traspàs de les beques universitàries que no respongui a les necessitats i exigències catalanes.
El govern espanyol parla de negociació, però no s’estan d’apel•lar una i altra vegada a la demagògia de la solidaritat interterritorial, tot oblidant que no tenim perquè continuar acceptant un escenari en el qual els fills dels treballadors de la Seat de Martorell, per exemple, tinguin menys, moltes menys, possibilitats de rebre una beca que un jove andalús o extremeny.
En definitiva, per assolir la mitjana espanyola al Principat s’haurien de becar 27.5000 estudiants, la qual cosa vol dir una dotació de 70 milions i no pas els 46 actuals. Més recursos i, alhora, capacitat catalana per determinar els llindars i les condicions per accedir-hi, perquè la nostra societat té característiques distintes a d’altres, com ara una major taxa de població activa femenina o unes dimensions familiars més reduïdes, la qual cosa repercuteix de forma negativa en la possibilitat d’accedir a l’obtenció d’una beca, el diferencial de preus, etc…
El Govern de Catalunya, en definitiva, no pot acceptar, de fet no acceptarà el traspàs en aquestes condicions, perquè el company Huguet ja en tindrà prou cura. Zapatero, cada dia que passa és més trampós, i fins i tot ha arrossegat el ministre Gabilondo, que va aterrar amb aires seràfics en la política ministerial però que, avui per avui, ja s’hi està tornant. D’aquí que afirmés l’altre dia, en el debat parlamentari amb Esquerra en resposta a l’afirmació de no acceptar traspassos trampa: “…si se están tomando medidas para encontrar un acuerdo con Cataluña es desde esta política, para garantizar también la solidaridad entre todos los que formamos España. Pido que se comprenda que la negociación que se hace con toda seriedad, se hace también desde la voluntad de garantizar unos umbrales comunes.
“Umbrales comunes”: aquí rau el problema, el conflicte, en pretendre que ens limitem a gestionar administrativament les beques. I prou.
