El 2 de març proper, Emmanuel Macron presentarà el seu projecte per dur a França al segle XXI. L’estrella ascendent dels candidats francesos a les presidencials està encapçalant, per ara, les enquestes en segona volta, un cop el candidat conservador Fillon ha punxat per afers personals i Hamon des de l’esquerra no és capaç d’aglutinar el centre esquerra que se li escapa i l’esquerra radical dispersa entre múltiples candidats./
Macron que ha creat un moviment personalista “En Marche” predica creuar una nova etapa en la història del país. I ho fa amb un projecte que es pretén democràtic i revolucionari: construir a partir de la vida quotidiana dels francesos un model per transformar el país. Un projecte que segueix el triple fil republicà: Llibertat, Igualtat, Fraternitat i que s’està escrivint participativament després d’un intens porta a porta dels seus seguidors./
Aquesta setmana s’hi ha afegit el líder històric del centre democràtic i social François Bayrou. Bayrou, alcalde de Pau era un repetidor que mai s’ha deixat absorbir per la dreta neogaullista i que juntament amb alguna candidatura de Els Verds ha estat l’únic de tenir una concepció no jacobina de França. Ell mateix es partyidari de les llengües “regional” i parla gascó. /
Macron ha acceptat els punts mínims de la proposta de Bayrou: un canvi genuí en la pràctica i orientacions polítiques, un programa de moralització de la vida pública; el reconeixement del valor i la justa remuneració del treball; i el respecte a la pluralitat política promovent sistemes electorals proporcionals. L’acord promou els valors del pacte social, el compromís amb l'honestedat en la política, la llibertat al cor del projecte europeu, i la lluita pel centre polític a França./
Per altra banda, tenim Marine Le Pen que encapçala les enquestes en primera volta i sobre la que el mestre Jacques Attali ha fet alguns comentaris recents en el seu Blog. Les reflexions d’Attali afecten al paper dels mitjans de comunicació i l’emergència dels populismes a Europa. Diu Attali que els mitjans de vegades semblen trobar-se molt còmodes en poder ser políticament crítics amb posicions com les populistes. De la mateixa manera que estan incòmodes quan manen els qui són suposadament afins, perquè els han de tractar amb guants de seda i llavors perden audiència. Com més llunyà sigui el projecte polític del mitjà de comunicació, més crític i sensacionalista podrà ser. Irònicament, sembla que somiïn, inconscientment, en estar ben col•locats en la postura crítica d'un govern populista i per això els acaben fent directa o indirectament publicitat./
Diu Attali, que el que es juga als Estats Units en aquest moment ha de servir com un advertiment. Els atacs a Trump i els titulars que els dóna cada dia, han fet pujar acceleradament l’audiència dels mitjans americans. Per tant, arriba un moment que podrien desitjar com a empreses, la perpetuació del desgavell i la irracionalitat./
Però això, acaba Attali, pot tenir un final dramàtic si aquests personatges estrafolaris acaben executant les seves amenaces als mitjans (en certa manera a Espanya, Rajoy de forma sibil•lina ja ha aconseguit el control editorial de tots els grans grups de comunicació espanyols) . Dramàtic si al final, algú decideix tancar, comprar o empresonar mitjans o periodistes. Per això, Jacques Attali critica a fons els mitjans francesos que es limiten a fer crítiques fàcils o frívoles al que significa Le Pen i no adverteixen seriosament dels enganys polítics, les corrupcions, el risc de caos que arrossega qualsevol ascens del Front Nacional. Amb el risc que si això es consuma els mitjans de comunicació acabaran considerats com a aliats objectius del populisme./
Un cop hem parlat de Macron i Le Pen deixarem per una altra ocasió els altres candidats en descens: Fillon i Hamon. Ara mateix, la meva aposta és que davant una esquerra jacobina a l’entorn del Partit Socialista, poc proemprenedora; i una opció conservadora de discurs liberal però de fet també jacobina, a l’entorn dels neogaullistes republicans, és lògic que només apareguin dues opcions reals: la ultradreta jacobina i autàrquica de Le Pen, i el centre/centre-esquerra de Macron, encara per definir en bona part, però on s’acabarà agrupant, si no li treuen cap marron, la majoria de l’electorat. Benvinguts al Nord.
