Anem a començar per darrer punt, Podemos actua com una eina uniformitzadora a nivell de l’estat espanyol i a nivell polític aniquilant les esquerres, des de Izquierda Unida a les esquerres de les nacions oprimides. Amb la irrupció de Podemos de sobte Galicia perd la seva representació; la voluntat expressa de milions de catalans envers el seu desig d’independència queda aturat per un minso percentatge del 9% dels vots, els de Catalunya Sí Que És Pot, obtés de la ma d’Ada Colau i amb un missatge força obscur, irrealitzable i mentint a tort i dret, per a acabar sumant els seus vots als del no a la independència. Al País Valencià, de la ma de Monica Oltra i Iniciativa del Poble Valencià, i mentint novament envers la creació d’un grup parlamentari valencià, i amb l’ajut inestimable per omissió d’una executiva del Bloc Nacionalista perduda en combat, aconsegueix que els millors resultat assolits mai per una força valencianista i d’esquerres a unes autonòmiques (18%), s’entregui amb les mans tenallades a un partit, Podemos, que havia tret un 11%, i li dona 5, atenció 5 diputats al parlament espanyol, a la vegada i ja en plena festa de la mentida i la manipulació, gairebé els 2 diputats d’Iniciativa se’n van a Podemos, amb la qual cosa i ja per posar-li la guinda al pastis es carreguen Compromís, com ja han fet amb el Bloque Nacionalista Gallec, afortunadament açò últim no ha passat (de moment). Però, tot i ser important el fet nacional, hi han encara 3 fets més greus.
La instrumentalització de les persones humils, ja el primer marxisme va parlar de l’alienació com a principal fenomen de la esclavitud de la classe obrera, i que la emancipació de la classe havia de venir de la presa de consciencia de l’individu de la seva pròpia alienació, treure-se-la de sobre i com a persona lliure unir-se a la revolució que havia de fer caure l’imperialisme i el capitalisme, evidentment res d’això s’ha complert, però el principi és del tot vàlid, i Podemos ha articulat un discurs i una NO estructura que manté lluny a les persones de la possibilitat real de participar i incidir en les decisions, com s’ho fa?, ben fàcil, mitjançant un pseudo-assemblearisme, una més que antiga pràctica de certs anarquismes i comunismes pseudo-revolucionaris, que contava amb la facilitat de manipular una assemblea pel grup dirigent, aquesta afirmació, tots i totes els que estem en política sabem que és un axioma, una assemblea és per definició un lloc on la discussió estructurada, profunda i meditada és impossible, i les decisions es prenen per manipulació dels assembleistes, agradi o no això en la pràctica és exactament així. Aleshores, Podemos amb la seva No estructura manté lluny a aquells que diu voleu servir, i els converteix així en instruments de la seva política, o realment algú coneix de debò el funcionament, les estructures de decisió, que permeten la participació real. No és res que hom tinga que inventar-se, hem vist com des de la cúpula de Podemos, s’han fet llistes electorals d’acord amb els interessos de la jerarquia, o com “ordeno i mando”, els diputats sortits en una coalició com la de Compromís-Podemos, sense cap consulta a ningú, i pervertint el pacte al que s’havia arribat, trenquen en uns minuts la coalició, i si actuen així amb un pacte entre partits, com penseu que actuaran envers la persona individual ofegada sota el llum omnipresent i totpoderós de Pablo Iglesias?. Les esquerres venim lluitat des de fa temps per aconseguir estructures de participació transparents, i que realment repleguen el sentir dels militants i les persones que s’hi vulguin apropar, és un esforç que venim fent des de les primeries dels anys 70, per a que ara unat tropa llençada des dels mitjans de comunicació i al servei de l’espanyolisme ens porti a una mena de totalitarisme 2.0. El greu d’aquesta situació és que Podemos no ajuda, al contrari suposa un fre a la emancipació de l’individu, en alienar-ho a una estructura extremadament manipulable, jeràrquica i sota la bota d’un líder.
Jo no se vosaltres però jo estic més que cansat de sentir parlar de nens morts de fam a Espanya, velletes que han desnonat, “abuelos” que moren de fred i vinga milions d’aturats i aturades que sobreviuen amb unes molles de pa. Cada vegada que sento, i son moltes vegades al dia, en que algú o alguna de Podemos entoma aquest càntic com si d’una oració de fe es tractés em pose a tremolar. Però, atenció, que han fet?. A Andalusia va i permeten un govern de PSOE-Ciutadans, al País Valencià no entra al govern no siga que s’esguiten, i a Catalunya en lloc de negociar com les CUP un govern amb més pes social decideixen romandre amb els del NO. I a Espanya, permetran noves eleccions o un pacte PSOE-Ciutadans, abans que un govern d’esquerres?, ara mateix l’ínclit Iglesias acaba d’autoproclamar-se vicepresident espanyol i ja ha fet el govern, més que una oferta és una OPA hostil al PSOE, més que un intent de negociació és dinamitar d’antuvi qualsevol possibilitat d’acord, en definitiva és una estratègia del Win-Win, si el PSOE accepta Podemos guanya, si el PSOE ho rebutja Podemos guanya igualment, qui perd és la gent que de debò necessita un canvi. No tinc cap dubte, si hi ha la més mínima possibilitat de desbancar al PSOE, preferiran noves eleccions que guanyarà el PP i on ells seran primera força de la esquerra, encara que això comporti el perill de 4 anys més de governs despietats de dretes centralistes. Aquesta forma de fer és banalitzar el sofriment, a còpia de repetir i repetir sembla que siguin els màxims defensors però realment utilitzen aquest sofriment per als seus interessos de poder i no els importa gens ni mica resoldre els problemes reals de les persones.
Finalment tenim el descrèdit de la democràcia, ja ho va dir Oltra, “no toleraré la tirania de la majoria,” i ara burlant-se de tots volien 4 grups parlamentaris. Sols calia vorer quina anava a ser la direcció política del grup Compromís Podemos, per adonar-se’n de la presa de pel. Tot i així assistim astorats al plany d’Oltra dient que si és un “atropello”, que si els no lleials han sigut els del bipartidisme, etc.. Tota aquesta xerrameca lluny d’aportat un mínim sentit democràtic, converteix la democràcia en un esperpent, i fa impossible destriar el que es realment una praxi democràtica d’aquest circ en que han convertit la política els de Podemos de la ma del grup A3 media. Però ni paraula de la limitació de mandats, de la separació de poders o de la representativitat estructurada, d’això no hi diuen res. Coneguem la estructura territorial i col·lectiva de les CUP, del Bloc o d’ERC, sabem com es fan els debats i com es trien els representats i per quan temps. Però açò no es sap de Podemos, i a Compromís hem d’aguantar que una minoria exercisca, aquesta vegada si, la seva tirania sobre la majoria dels membres de Compromís.
El cas és que sinó ens armen la gent d’esquerres i/o nacionalistes, amb Podemos ho tenim realment fotut, car ens faran retrocedir a les concepcions populistes de Perón a Argentina, que crec és el que més s’assembla a Podemos.
Bonaventura Casanova: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
