El 7 de novembre de 1879 neix Trotski, un dels artífexs indiscutibles de la Revolució Russa. El mateix dia de l’any 1917, es produeix l’assalt al Palau d’Hivern, símbol del poder absolut dels tsars de totes les Rússies. Sens dubte, el millor regal d’aniversari per aquest líder revolucionari. El món retruny amb el naixement del primer estat socialista de la història. I Trotski hi juga un paper decisiu, especialment com a cap de l’Exèrcit Roig. De fet, el procés revolucionari tan sols es podrà consolidar després d’una llarga i sagnant guerra civil, on sovint s’haurà d’enfrontar amb enemics molt superiors en nombre i en recursos. Durant tot aquest període, a més del carisma entre els soldats, destaca per la seva constància i per la seva capacitat organitzativa i intel•lectual. I, en aquest sentit, per exemple, insta els escriptors comunistes a estudiar els autors clàssics i molt especialment Dante. El seu prestigi és tan immens que ni tan sols la llosa del silenci i de l’oprobi estalinista ha pogut esborrar-lo de la història.
A Catalunya, ningú resta indiferent davant l’impacte de la revolució soviètica. Entre els detractors destaca l’anarcosindicalista Àngel Pestaña. Després de cinc mesos a Moscou, com a delegat de la CNT al II Congrés del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, aprofita una “estada” a la presó Model de Barcelona per escriure 70 días en Rusia. Lo que yo vi (1924), en què carrega contra la dictadura d’un Partit Comunista, cada cop més indestriable de l’Estat. Entre els partidaris, en canvi, hi trobem Andreu Nin i Joaquim Maurín, que l’estiu de 1921 assisteixen com a delegats al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou. De fet, Nin n’esdevindrà un dels principals dirigents i viurà nou anys a Rússia, en contacte amb els líders de la revolució. Especialment amb Trotski, a qui tradueix al català i al castellà. Tal com fa amb Tolstoi i Dostoievski. Tant Nin com Maurín provenen de l’anarcosindicalisme, són mestres de professió i tenen com a llibre de capçalera L’estat i la revolució de Lenin.
Malgrat tenir un bagatge força semblant i un horitzó no pas del tot diferent, tots dos fan una lectura de la revolució molt diferent de la de Pestaña. Prova evident de la complexitat dels esdeveniments i de les interpretacions ideològiques. I, probablement, Maurín és un dels millors exemples de la necessitat d’adaptar-se a una realitat tan dinàmica com la d’aquells anys, en defensar l’acostament de marxisme i anarquisme, el pacte amb el republicanisme d’esquerres i l’autodeterminació de Catalunya.
L’impacte de la revolució soviètica és tan colossal que fins i tot Francesc Macià –poc sospitós de tenir simpatia vers el comunisme– viatja a Moscou a sol•licitar suport per a l’alliberament nacional de Catalunya. Andreu Nin li fa d’intèrpret, i Josep Carner-Ribalta deixa testimoni a les seves memòries de les paraules que els adreça el dissortat Zinoviev: “Digui als catalans que no hi ha ningú més partidari de la seva independència que nosaltres”. Poc després, un catòlic d’ordre com Ventura Gassol tradueix Lenin de Gorki.
El 1930, amb el títol El comunisme i la qüestió nacional, apareix una antologia de textos editada per Jordi Arquer, que el 1931 col·labora en la constitució del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i escriu l’opuscle Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas. Quatre anys després, Nin escriu Els moviments d’emancipació nacional i, conjuntament amb Arquer i Maurín, impulsen la fundació de l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un antiestalinisme que, arran dels fets de maig de 1937 –amb la consegüent il·legalització del POUM–, Nin pagarà amb la seva vida. I, així, s’anticipa tres anys a l’assassinat del mateix Trotski a mans de Ramon Mercader.
Sigui com sigui, l’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat com a conseller de Justícia.
Publicat a l’Avui el 7 de novembre de 2007
