Mentre el fèretre del Molt Honorable president Heribert Barrera eixia per la porta del Parlament, el veterà militant republicà Pere Massana em xiuxiuejava a peu dret: “Alguns dels que hi ha aquí, quan acabi l’acte, aniran a celebrar la seva mort”. Veient l’hipòcrita posat de circumstàncies d’alguns diputats, vaig haver d’assentir amb el cap.
El doctor Barrera s’havia convertit en un personatge molt incòmode per a gran part de l’autonomista i degradada casta política catalana. Uns no li perdonaven el seu compromís insubornable amb la radicalitat republicana i la independència de Catalunya, els altres la lúcida crítica antimarxista des del liberalisme d’esquerres. La resta, totes dues coses.
Odis i ressentiments que ni el seu traspàs podran temperar. Sense anar més lluny, amb el cos encara calent, el diputat d’ICV Jordi Guillot no s’ha pogut estar de criticar-lo per donar el 1980 la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol “en lloc d’apostar per la majoria d’esquerres que hi havia al Parlament de Catalunya”.
La vida d’Heribert Barrera va ser plena i fecunda, tot i que marcada a foc per la desgràcia de la guerra, l’exili, la dictadura franquista i la restauració borbònica, que ha privat Espanya d’una democràcia de qualitat i a Catalunya de la plena sobirania.
Encertadament, Jordi Pujol, que va pronunciar el discurs institucional de comiat, va definir-lo com a “patriota” i “senyor”. Home de paraula com pocs, va viure les amargors més grans quan la gent amb la qual havia confiat li prenien el número. Com si fos una ironia del destí, el mateix rapsode fúnebre –Pujol- l’havia traït quan, després de pactar la investidura de la primera legislatura a canvi que s’iniciés un procés de reforma estatutària per elevar el sostre d’autogovern, va negar-se a complir l’acord amb el recurrent pretext de l’ “ara no toca”.
Ara fa just deu anys, es va publicar el llibre Què pensa Heribert Barrera? iniciant-se un vergonyós linxament mediàtic atiat per destacats dirigents del PSC, ICV, i membres de l’esquerra marxista més ultramuntana. Fins i tot algun càrrec poruc del seu propi partit havia proposat incoar-li un expedient d’expulsió d’Esquerra.
Tot i que pocs parlamentaris ho reconeixen publicament, les seves paraules sobre els perjudicis de la immigració massiva i descontrolada, i la manca de poder polític real de les institucions d’autogovern, han estat profètiques. Avui vivim en una societat més insegura, violenta, empobrida i descatalanitzada en part per no tenir resolts aquests greus conflictes nacionals.
El dilluns d’autos vaig veure el socialista Joaquim Nadal donant el condol als familiars. Però el 2001 no recordo que hagués condemnat els insults, amenaces i l’intent d’agressió que Barrera va patir per part d’un immigrant il·legal i delinqüent habitual (una altra prova irrefutable que la immigració no té res a veure amb la delinqüència) que brandava impunement una navalla en plena Rambla.
Un altre dels desencisos grossos és més recent. Ell havia donat suport al corrent crític de Joan Carretero –el qual, igual que Joan Laporta, l’altre gran divo indepe, no va assistir al sepeli- confiat que no marxaria d’ERC, la formació per la qual Barrera havia sacrificat tota la vida. Com és sabut, Reagrupament s’escindí transformant-se en un fracassat partit polític i deixant a l’estacada qui havia donat la cara pels seus impulsors.
Però Heribert Barrera, en la seva immensa generositat, havia après a perdonar –que no oblidar- aquestes punyalades. I ho feia perquè creia de veres que algun dia els catalans deixaríem de banda les nostres petiteses, enveges, covardies i misèries, i seríem capaços de guanyar-nos finalment la llibertat. Malauradament no ha pogut veure acomplerts els seus anhels, que segueixen sent els de molts.
L’abril del 1984, el poeta Pere Quart va dedicar un poema al president Barrera titulat L’Heribert* i que hauria de figurar en qualsevol antologia de poesia catalana contemporània. En una de les estrofes hi deia:
Mes vegem el que ara passa:
Catalunya és una massa
de gent pobra, molta, massa,
i de rics lladres o rucs.
Una mena d’argamassa
d’il·lusos i de porucs,
d’illetrats de tota classe…
i obiols, serres i llucs
i altres tifes malastrucs!
Han passat molts anys i individus tan nefastos com Raimon Obiols, Narcís Serra i Ernest Lluch afortunadament ja han deixat la primera línia política, però aquests “altres tifes malastrucs” sobre els quals ens advertia el poeta encara cuegen. En l’homenatge fúnebre del Molt Honorable n’hi pudien uns quants que semblava que hi haguessin anat exclusivament per certificar-ne la defunció i salvaguardar l’ortodòxia autonomista de règim comú, evitant per exemple que la senyera estelada honorés un dels presidents més dignes que ha tingut mai el Parlament de Catalunya.
Amb total cinisme observaven a distància el taüt amb somriure de conill i mirada de serp, silenciosament satisfets que l’esguard intel·ligent i combatiu d’en Barrera, sempre incisiu i desafiant amb els botiflers i els enemics del país, s’hagués extingit per sempre més.
En una de les nostres darreres converses l’enyorat professor Barrera va dir-me: “Jo no sóc bo recordant anècdotes, em quedo només amb el fonamental”. Per això algun dia, quan aquest país s’hagi redimit per l’alliberament, els catalans reconeixeran els personatges fonamentals de la nostra història, com ho ha estat ell, i en canvi ningú recordarà els noms dels “tifes” ni de qui els va cagar.
* Aquest poema de Joan Oliver (Pere Quart) va ser recuperat per l’editor Enric Borràs. En motiu de la mort del professor Barrera ha estat enregistrat pel també poeta i rapsode Josepmiquel Servià:
http://www.youtube.com/watch?v=19KXmyoNjFY
