No l'aplaudeixo, però trobo natural la reacció espanyola amb la nedadora Roser Tarragó. A ningú no li agrada que el traeixin, i la Tarragó ha traït als espanyols jugant amb la seva selecció i després dient al tweeter amb una estelada que la selecció espanyola no era la seva. D'això se'n diu engany o frau. Doncs que s'atingui a les conseqüències. Si no vols pols, no vagis a l'era. Però és que vull recordar als catalanets que ara tant la defensen, que la Tarragó no només ha traït als espanyols, també ha traït, i en primer lloc, als catalans jugant amb la selecció del nostre opressor, el veí espanyol que també vull recordar que és justament qui ens nega a nosaltres l'existència en negar-nos la nostra selecció. Per això trobo natural la reacció dels espanyols i en canvi lamentable la reacció dels catalans defensant la nedadora, cosa que dóna la justa mesura un cop més del nivell d'imbecil·litat d'aquest desgraciat poble. Per mi, que la bombin, a la Tarragó; a ella, i a qualsevol català que s'avingui a jugar amb Espanya. I no valen excuses: l'Oleguer Presas, per exemple, n'és la prova.
No em perdo el mundial de natació, i això que la natació m’importa un rave, i no vull dir pas l’esport en si mateix, que m’entusiasma, m’admira i fins m’emociona, sinó allò que desperta, igual que passa amb el futbol i tot el que tingui a veure amb cap activitat humana que aixequi inútils i puerils passions. Em violenta, em repugna aquesta mania que tenen els homes de pensar-se que allò que fan, i a sobre en calça curta o banyador de coloraines, mereix cap eufòria. En canvi, em fascina l’altaveu de la piscina del campionat de natació. És un prodigi de simpatia bonrotllista políglota. Primer l’speaker parla en anglès, després en català, i després en anglès i en espanyol amb accent ben català, que per alguna cosa els catalans són tolerants i simpàtics i com que estan per sobre del bé i del mal no busquen conflictes lingüístics, o sigui polítics allà on no n’hi ha, i per alguna cosa estan donant una lliçó al món de com evitar conflictes d’aquesta mena. Els catalans són tot un referent mundial de papanatisme subnormal sense remei, un talent únic i deu ser per això que el practiquen amb cofoisme i un somriure d’orella a orella.
Em sembla molt divertit que se’ns vulgui fer empassar que anem cap a la indep… l’estat propi, quan els catalans no són capaços de transgredir l’statu quo espanyol ni tan sols amb detalls com l’esmentat. Una ocasió perfecta com la del mundial de natació per projectar-se davant del món, i els catalans han estat incapaços d’aprofitar-la per tal de: 1) Anar més enllà de la marca Barcelona (associada a Espanya) i promoure la marca Barcelona (Catalunya). Quants cops heu sentit pronunciar la paraula Catalunya durant el campionat? Zero. Exactament igual que el que va passar al 92. 2) Desespanyolitzar mentalment els catalans, inclosos la gran majoria dels que es fan dir sincerament independentistes. 3) Projectar la realitat catalana presentant Catalunya al món com una nació a través de la nostra llengua i, alhora, de l’omissió de la llengua de l’opressor. 4) Evitar de totes totes projectar al món, just el contrari del que s’ha fet, la idea que la llengua catalana és una llengua regional espanyola i, a sobre, que conviu amb la seriosa de debò, l’espanyol, en simpàtica i feliç harmonia. 5) Demostrar al món la seriosa voluntat catalana de fugir d’Espanya. 6) Encoratjar els catalans en la transgressió a Espanya, donant exemple des dels mitjans públics. 7) Donar pel sac a Espanya fent-los rabiar amb l’absència als altaveus de la seva llengua. Aquest últim punt és certament estèril… però ai, com m’agrada. Més i tot que un bon clau.
Doncs no, com era previsible s’ha produït just el contrari. Els catalans han aprofitat per enèsima vegada l’esdeveniment a Barcelona per tornar-se a fer el simpàtic amb Espanya i el món, no fos cas que els caiguéssim malament, i a sobre ho justifiquen fent-se els espavilats, dient, com sempre estúpidament es justifiquen en aquests casos, que no cal provocar conflictes on no n’hi ha, i que la independència es treballa per una altra banda. Sensacional. Jo que em pensava que la independència es treballava des de tantes bandes com oportunitats es presenten, tal com, per cert, l’Estat espanyol, aquell de qui tant es mofen els catalans amb la mofa pròpia dels covards, té clar que ho ha de fer per dinamitar el procés indep… sobiranista català.
Però és que això no és tot. Aquest campionat mundial de natació ha donat molt de si per al lluïment dels catalans. I és que són tan rematadament rucs que, com era d’esperar, cada cop que un o més aviat una catalana ha guanyat una medalla, des de la televisió pública autòctona s’ha recalcat, i traient pit, que la medalla era d’una catalana, en comptes de fer just el contrari i deixar ben clar que la medalla era d’Espanya i guanyada per esportistes espanyoles. Perquè, ¿a quin poble tret del català se li acudiria presumir en lloc d’avergonyir-se de ser ell qui està regalant el seu esforç i talent al poble veí que li nega l’existència? A quin poble se li acudiria fer gala amb cofoisme de la seva humiliació insistint a subratllar el seu nom perquè quedi clar com es diu l’humiliat, el cornut que paga el beure? A quin poble se li acudiria crear vincles afectius amb el veí de qui et vols desempallegar dient que les seves medalles són les teves? Doncs això és exactament el que ha passat en el mundial de Barcelona, i no és d’estranyar-se tractant-se d’aquest poble condemnat, com es veu per mèrits propis, a la seva desaparició a causa bàsicament de la seva pròpia extrema estupidesa.
Oi que sonava l’himne espanyol a cada medalla espanyola? O és que potser sonava Els segadors? El que cal és, en comptes d’anar fent el papanates, treballar perquè un dia sonin Els segadors en comptes de l’himne del veí, i no autoenganyar-se creient i fent creure que les medalles són catalanes, quan són espanyoles. Els catalans continuen vivint de fantasies, i mentre hi viuen no actuen en conseqüència per aconseguir el somni que diuen tenir. Al contrari, es recreen en la inutilitat del seu patètic cofoisme. Els catalans no aconseguiran la independència perquè senzillament no la volen. Com criatures, volen que els la regalin, i això és com dir que no la volen perquè òbviament el regal no es produirà. Els catalans no tenen cap intenció de transgredir ni un gram l’statu quo espanyol per aconseguir la independència, no pensen provocar cap inevitable violència, cap confrontació que, tal com he exemplificat, no necessàriament ha de ser la de les armes. I com que el que pretenen i de la manera que ho pretenen és impossible; com que manen els fets i no les paraules i resulta que no hi haurà cap regal de ningú i és impossible fer la truita sense trencar l’ou, el resultat és que, efectivament, els catalans no volen la seva llibertat. La resta, sentir dir que la volen, és xerrameca.
Nota: us avanço que cap al final de setembre deixaré d’escriure aquí, a l’Indirecte. He decidit fer-ho la meu blog, on podreu continuar amb l’humor de llegir-me. Potser algun dia decideixo tornar a escriure al blog de l’Indirecte, que continuaré mantenint, però inactiu.
Ricard Biel
