Els savis saben que enretirar-se a temps és mitja victòria. Esquerra Republicana de Catalunya, de la mà del seu nou lideratge, ha aconseguit renovar en un temps record la imatge, el discurs, l’estratègia i la seva influència social i política.
Ha entès que l’esquerra de la Catalunya del segle XXI necessita un partit al servei de la societat i no al revés. Que els partits son només eines al servei del bé comú, i aquells que els lideren son servidors públics, més enllà de les seves aspiracions i interessos personals.
Ha entès que els partits han de ser porosos en una societat canviant. Que vivim un procés històric de dimensions colossals on la ciutadania, que pateix, exigeix als partits renovació, generositat i alçada de mires. Que no vol lluites internes per mantenir llocs i càrrecs. Que demana a tots aquells que ja han fet un trajecte o representen pantalles superades, que deixin pas. Que per servir al bé comú no cal estar sempre al capdavant.
Per això avui, ERC a Barcelona, malauradament representa l’assignatura pendent d’aquest canvi que ha fet la nova Esquerra. Representa encara molts dels vells tics de la vella política. D’una manera de fer que ja no la vol, ni la nova Esquerra ni un país que està disposat a patir per aconseguir un somni. D’un país que vol i necessita que ERC obri les seves finestres i deixi entrar aire fresc. Noves idees, persones noves, noves maneres de fer dintre del partit i amb aquells els recolzen des de fora. En definitiva, nous lideratges capaços de sintonitzar amb els nous temps i una ciutadania cada dia més exigent i participativa. Es hora de treure la naftalina de l’armari i dissenyar la Barcelona capital de la República Catalana. Tots junts, amb una ERC ventilada, de portes obertes que sàpiga incorporar i actuar amb allò millor que hi ha al partit però també amb el que hi ha fora.
Diuen que la Història no perdona. Potser sí. El que si fa sovint, és jutjar amb més severitat els miserables que els traïdors.
Mariona Torrent, una simpatitzant d’Esquerra
