El convenciment de que viure en democràcia vacuna contra la possibilitat de patir abusos per part de l’estat és bastant estès. Una ingenuïtat que abunda sobretot en democràcies joves i que en canvi escasseja en països on les llibertats es troben tradicionalment arrelades. Als països del primer món, en tot cas, quan s’experimenta un abús de poder, aquest, necessàriament, es produeix subtilment i ‘civilitzada’. Es podria dir que les irregularitats i extralimitacions són tant diverses com la mateixa naturalesa dels ciutadans d’aquests països. Per esmentar breument algunes de les que ens afecten de manera col·lectiva senyalaríem la deslleialtat legislativa o invasió de competències, que impossibilita la descentralització política i administrativa; la imposició de símbols i imatgeria oficial, amb voluntat uniformadora tant ideològica com religiosa; i m’aturaré en la dictadura semàntica o del llenguatge, que sovint actua com a Cavall de Troia dels anteriors i d’altra mena d’atacs.
A l’Estat Espanyol en concret són conseqüència d’aquest darrer eficaç artefacte polític les aberrants distincions entre partits ‘constitucionalistes’ i nacionalistes, la que parla de solidaritat en comptes d’espoli fiscal o la que confon provincianisme i cosmopolitisme. Per exemplaritzar-ho: des que Madrid ha volgut deixar de ser només la capital administrativa de l’Estat ha estat necessària la introducció d’un relat que, tot i fals, s’ha anat estenent fins fer possible l’efecte desitjat, el transvàs de poder industrial, econòmic i financer des de Barcelona cap a la capital espanyola. Un relat que no dubta en difondre la idea d’una Catalunya insolidària i provinciana cada vegada que el poder central vol doblegar la lògica resistència catalana a continuar bastint el projecte neo-imperial espanyol que té l’epicentre a la megalòpolis madrilenya. Relat que per altra banda requereix indispensablement de la col·laboració de periodistes i creadors d’opinió que actuïn com a servils portaveus i implacables megàfons de les consignes que emanen del poder hegemònic de l’Estat. La reiteració en l’ús d’aquesta terminologia fa que fins i tot aquells professionals que en són conscients caiguin en el parany a vegades. És el que repeteix aquests dies l’incombustible i desmemoriat Vidal Quadras: ‘el llenguatge no és neutral’.
Hem arribat a sentir tota mena de disbarats, com quan després de l’èxit a Fira de Barcelona d’aquell invent de Jaume Llauradó anomenat Planet Futbol, les autoritats espanyoles van insistir que calia ser solidari i van aconseguir que la fira fos itinerant. Tota una reedició del Cas di Stéfano però amb el General Moscardó criant malves. El Barça és un club espanyol o estranger segons convingui cada setmana. I encara ressonen els excessos lingüístics de la reacció a l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. Tot s’hi val per assegurar la victòria en la lluita desigual entre les capitals de dues nacions amb interessos contraposats. El llenguatge ha estat i continua sent una de les armes que s’utilitzen per sotmetre els catalans.
L’ambiciós i mastodòntic projecte per convertir Madrid en la capital del sud d’Europa és absolutament legítim. L’extensió de la xarxa de metro a zones on encara no hi ha a penes població, l’ampliació de Barajas molt per sobre del creixement de la demanda (menor que la d’El Prat pel que fa a percentatge), les inversions en rodalies RENFE i l’extensió radial del TGV, la multiplicació de salons i fires que redunden sobre les ja existents a Barcelona, les re-qualificacions de terrenys i la creació de rondes i autovies gratuïtes a zones ben allunyades dels límits autonòmics, la multimilionària aposta olímpica… tot, repeteixo, seria legítim sinó fos perquè es paga amb diner públic i perquè en cap cas aquesta inversió ha tingut en compte el principal nucli productiu de l’Estat, l’àrea de Barcelona. Tot plegat es possible mercès a l’espoli dels Països Catalans (l’11% del PIB en el cas del Principat) i a la injecció suplementària que suposen els fons europeus que financen prioritàriament els projectes madrilenys. Una competència deslleial que pretén relegar Catalunya a un paper secundari i, arribat el moment, prescindible.
I és que la Lliga de Campions de les grans ciutats europees és una competició despietada. Fa uns dies sense anar més lluny, l’ex-alcalde londinenc prenia part en la ferotge lluita que enfronta la capital anglesa amb París: Sarkozy ‘ha declarat la guerra a Londres’ deia. El president francès planeja unificar la regió parissina sota un únic comandament municipal que permeti prendre decisions estratègiques, com la d’aixecar el vet a la construcció d’edificis de gran alçada, amb la intenció d’atreure inversions que cada cop tenen més dificultat per establir-se vora el Tàmesis. Projecta invertir-hi €35 bilions! Ken Livingston no s’està de recordar que la rivalitat Londres-París neix amb Napoleó, i es congratula de competir de tu a tu amb Nova York. Nacionalisme? Provincianisme? Deu ni do a les portes d’unes eleccions europees! Tothom defensa legítimament els seus interessos dins l’aldea global. I a Catalunya encara sospirem amb aquella idea nascuda fa més de vint anys d’unir París i Barcelona amb el TGV!
Londres, París, Barcelona, Madrid… es disputen el lideratge en molts àmbits: la injecció de capitals, l’organització de fires i congressos, l’atracció del turisme, la logística, els estudis de grau i postgrau, les seus d’organismes comunitaris i un llarg etcètera. Cap d’aquestes capitals excepte Barcelona pateixen però la discriminació sistemàtica del govern que en teoria ha de vetllar pel seu interès i progrés. Victimisme, insolidaritat, meliquisme…es pot parlar de neutralitat semàntica? De cap manera. Observem atònits l’estratègia sistemàtica, premeditada i destructiva del poder estatal espanyol per reduir Catalunya a una simple autonomia i Barcelona a una capital de província. Es tracta d’eliminar el seu principal rival (des d’abans de Napoleó) des del despatx.
Les grans ciutats són la nineta dels ulls dels estats. L’aparador del seu poder i pol d’atracció econòmic. L’antiga Barcino en sortiria beneficiada si la retòrica esbiaixada dissenyada pels seus botxins desaparegués del mitjans de comunicació d’una vegada. Barcelona és capital i no pot permetre’s per més temps continuar orfe d’un estat.
Miqui Mel
Londres, 4 de juny 2009.
