En la qüestió de les infidelitats i les traïcions es poden donar moltes situacions diferents. Només parlaré d’unes quantes d’elles. Una persona pot ser enganada i temporalment no saber-ho. Quan no ho sap, té un comportament, però quan coneix l’existència de la traïció el seu comportament pot fer un gir de 180º. Un segon cas seria el d’una persona a la qual se li està cometent una infidelitat i ella no té cap sospita i viu feliç. La persona que es burla d’ella dissimula molt bé i la persona traïda viu tota la vida enganada. El tercer cas que tractaré és el d’una persona que viu enganada i ho sap, però com que li convé viure enganada perquè hi té molts guanys econòmics, socials o del tipus que siguin, prefereix viure en la indignitat i mantenir la seva conveniència. El darrer cas que tractaré és el d’aquell que és traït, que és enganat i quan se n’adona i vol arreglar la situació, és a dir, deixar de tenir una relació amb una persona que t’ha perdut el respecte i que no t’estima, no pot fer-ho, li ho impedeixen i el fan viure en una situació d’amo i esclau, ja que és com si estigués condemnat a viure d’aquella manera.
Ara cadascú podrà fer l’anàlisi i conèixer en quin tipus d’infidelitat viuen moltes persones respecte dels seus orígens, la seva identitat, la seva pertinença, la seva terra, la seva llengua… En el meu cas, durant els meus estudis se’m va amagar tot. No sabia que qui m’ensenyava, per diferents motius i en segons quins aspectes m’era infidel, també perquè el poder dictatorial existent l’obligava a ser-ho. Em feia aprendre tot el que passava lluny i no m’ensenyava res d’aquí, de qui era, de quina era la meva llengua, de per què no servia per a aprendre, ni quina era la meva terra, les meves muntanyes, els meus torrents; en canvi em mostraven els llunyans, fins que un dia vaig descobrir aquesta infidelitat, i vaig decidir fer un gir de 180º a la meva vida. I em trob en aquesta situació encara, decidit a restituir tot el que perdérem enguany farà 300 anys.
Llavors em deman a veure què passa amb els governants d’aquí i de Madrid que ens volen continuar enganant, per què hi ha tanta gent que continua relacionant-se amb aquests infidels. No volen saber quina és la realitat (la veritat és massa fort) i moriran sense haver-ho descobert? Coneixen la realitat, però els convé fer com si no la coneguessin? Hi tenen guanys socials, econòmics i polítics? Se’n foten de la corrupció? Són corruptes? És ben segur que n’hi ha molts que coneixen la realitat i la volen amagar, o perquè no els convé o perquè estan empegueïts de demostrar que la coneixen.
La demostració més palpable és la d’una persona que va estar afiliada molts anys al PP i que va arribar el més alt possible, aquí, a les Illes Balears, va arribar a president del Govern. I avui, el 2015, manifesta això a un número especial de La Humanitat que publica Esquerra Republicana de Mallorca. L’expresident del Govern i exafiliat del PP, Cristòfol Soler, creu que és impossible que les Illes puguin encaixar dins Espanya i ho explica així: “L’any 1996 vaig demanar a José María Aznar per què prenia en consideració la millora de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i no feia el mateix amb el de Balears. Ell em va respondre que perquè a Aragó governaven amb el PAR. Aquí va ser quan vaig descobrir com funcionava Espanya, i ara ja estic en una altra fase. Aquest sistema autonòmic que tenim el veig trucat i no li veig més possibilitats.
L’Estat fa una simulació dels recursos que volen destinar a cada comunitat autònoma. Els dos partits sistèmics –PP i PSOE- tenen unes preferències –uns a Andalusia i Extremadura, i els altres a Castella i Galícia- i acorden assignar-los uns recursos per mantenir la pau social a Espanya. Se cerca una fórmula que provoqui aquest resultat i el duen a terme, amb unes ponderacions en funció de si necessiten –o no- els catalans per governar.
Allò que hem aportat els Països Catalans a la caixa espanyola des del restabliment de la democràcia és gairebé equivalent als recursos que ha rebut de la Unió Europea des que en forma part. Ens veuen com unes illes allà enmig, creuen que aquí som tots rics i no comprenen la nostra realitat. A més, ja és una cosa de la mateixa concepció de l’Estat. Espanya és Castella elevada al seu ideal. Nosaltres i la Corona d’Aragó som territori conquerit.
Ells ho tenen claríssim. Tant, que el Senat mai no s’ha reformat per evitar que, si es dóna el pes a cada territori d’acord amb la seva població, puguin quedar trastocats els equilibris entre Castella i la “perifèria”. Aquest argument l’he sentit dins executives estatals. Amb l’estructura actual que tenim de l’Estat, heretada dels Decrets de Nova Planta, no tenim cap possibilitat de decidir res. S’han de cercar altres vies, sempre partint d’un punt zero, que és recuperar la nostra sobirania.”
Una explicació magistral d’una persona que ha viscut el pensament dels cappares del PP i que no està disposat a continuar fotut i pagant el beure de manera voluntària. Quan això ho descobreixin els seus votants, el panorama polític canviarà de cap a peus.
