No vull ser hipòcrita amb això del tabac. Jo odio el tabac i si fos per mi estaria prohibit. O no estaria prohibit si la gent sabés fumar, que no és el cas. I sí, dic prohibir amb totes les lletres perquè ja estic fart de la gent “estupenda” que diu “la paraula prohibir no surt al meu diccionari”. Doncs torna'l a l'editorial si no hi surt perquè porta un defecte de fàbrica. Fixa't-hi bé perquè ja veuràs com sí que hi surt home.
Els debats que he tingut entre fumadors emprenyats i un servidor són l'única cosa que al llarg de la vida m'han fet dubtar de si realment els humans pertanyem tots a una mateixa espècie o si no en som dues pel cap baix. D'arguments per acabar amb el tabac no me'n falten però avui els vull parlar d'un altre tema relacionat amb la nicotina malgrat que seré titllat de repressor, perseguidor i amargat. M'és ben igual. Però si s'agraeix la claredat i no pas els subterfugis espero que també es tingui en compte.
A mi em tenen absolutament al·lucinat els treballadors que surten al carrer tres, quatre, cinc vegades en un matí per fer una cigarreta a costa del sou de l'empresa o dels ciutadans. En algunes experiències laborals que he tingut era clàssic el “baixo a fer un piti” mentre tu et quedaves a treballar. Ho dic perquè tants de debats sobre si ha de millorar la productivitat dels treballadors catalans i som incapaços de corregir aquests vicis adquirits que tenim a davant dels morros i no sabem veure. És a dir, o corregim o compensem.
Si un treballador surt al carrer quatre cops entre les vuit i les tres de la tarda a fumar i s'hi està uns cinc minuts – i potser em quedo curt perquè normalment la fumada és col·lectiva i ja se sap que la xerrera ho allarga –, fuma durant vint minuts d'aquesta jornada laboral intensiva. Però per ser justos una d'aquestes cigarretes es fuma durant la pausa legal de l'esmorzar. Per tant comptem un quart d'hora per vint-i-dos dies laborals de mitjana que té un mes i per onze mesos tenint en compte que en descomptem un de vacances. En total més de seixanta hores fumant a càrrec de l'empresari o dels impostos de tots perquè entre funcionaris és un clàssic. Just el quart d'hora que cita el conseller Mas-Colell.
Aquestes seixanta hores són set jornades. Vist això proposo fer diverses coses per no atemptar contra la “llibertat” dels fumadors. Que els no fumadors entrin o pleguin un quart d'hora després o abans que els fumadors o bé tinguin set dies més de festa. També es poden descomptar aquests set dies del sou. Així tots contents. Això sí la productivitat trista, trista.
Molts fumadors apel·len a la necessitat de fumar com una cosa primària. Home a mi hi ha matins que també em venen ganes de fer tres o quatres vegades coses molt primàries, d'aquelles que a vegades pots fer en cinc minuts i a vegades no, i que ara mateix no especificaré però que, efectivament, és allò que primer us ha vingut al cap a l'hora de llegir aquestes línies. I bé que me n'estava.
Si es tracta de consensuar, consensuem, però el no fumador no pot estar pencant set dies més que el fumador en nom de la Santa Aliança de la nicotina i el quitrà. Això sempre i quan el no fumador no s’estigui mitja jornada furgant el Facebook, el Youtube i tants altres, és clar. Que de no fumadors barruts també n'hi ha a cabassos.
