Aznar ensinistra el PP

            Aznar predica, anima, renya, arenga, dirigeix, condueix, ensinistra… i comanda el PP. Aprofita qualque moment lliure dins la seva atapeïda agenda d’home de lletres, de llengües, de paraules, de llibres, d’assessories, d’empreses, de multinacionals, etc., per a mantenir en forma les classes dirigents del seu partit, perquè siguin capaces d’augmentar la base de la piràmide de votants. El seu discurs a la Convenció estatal del PP n’és un bon exemple. Un exemple de demagògia i d’utilització de mitges veritats i de més de tres quartes parts de mentida, per a no dir mentides completes.
           
            Parla del seu mandat que va iniciar el 1996 i diu:“Recibimos una pésima herencia y hubo que tomar decisiones muy serias para sacar el país adelante. Lo hicimos y podemos decir que con éxito. Ahora la herencia será aún peor. Tendremos que tomar decisiones y llevar a cabo las ambiciosas reformas que vuelvan a hacer de España un país de empleo y oportunidades.” Per què no diu que els doblers a palades que varen arribar eren d’Europa i que la construcció desbocada va permetre, juntament amb la concessió de crèdits impossibles de tornar, que es creàs una falsa ocupació. Les persones es creen que nedaven en l’abundància i gastaven el que no podrien guanyar en tota la seva vida. La construcció, en 8 anys varen edificar el que s’havia d’haver fet en 30, i la bombolla immobiliària que va provocar ha estat el tsunami que ha fet que la crisi es multiplicàs per tres o per quatre, comparada amb la resta d’estats europeus. És normal que si es construïa més del que calia, necessitaven mà d’obra de fora que ara es troba aturada. Aquest expresident s’hauria d’avergonyir de la seva obra i no sortir a treure pit. Si ara el PP volgués aplicar la recepta Aznar i sortíssim temporalment de la crisi, cosa impossible, la recaiguda seria letal. Aquesta va ser la política real dels dos mandats d’Aznar. Ell sap que va ocórrer així, però confia que els seus votants no ho descobreixin o no ho creguin mai. És com si fos el cap d’una secta que fa creure el que vol als seus seguidors.
 
            Té el desvergonyiment de dir: “La burbuja socialista ha estallado y ha dejado a España más debilitada, más empobrecida y más entrampada que nunca.” La bombolla a la qual es refereix és la que ell va provocar i que els socialistes no han sabut apaivagar. Com té la barra de fer un discurs culpant el govern actual i enumerant efectes la causa dels quals ha estat ell mateix?
 
            Fa una arenga obsessionat per dues comunitats autònomes: la catalana i la basca, regions que ell voldria agenollades i sotmeses als dictats centralistes. Per això, diu que s’ha de fer la revolució de la Normalitat i va pronunciant frases dient allò que és normal… i entre altres pensaments que exterioritza, diu: “Lo normal es respetar la Historia de tu país, y no reabrir las heridas del pasado. Es no excluir a nadie y contar con todos. Es que cuidemos nuestra lengua común. Lo normal es proteger la nación y fortalecer lo que nos une. La revolución de la normalidad significa asentar el Estado Autonómico y no alimentar la deriva de 17 mini-estados inviables.”
 
            Aquesta història que tant han tergiversat els seus no vol que la puguem conèixer, ens hem de conformar amb allò que ells volen que sapiguem, que no és la veritat. Parlen de no tornar a obrir unes ferides que no s’han tancat. Com és possible? Parla de no excloure ningú, quan són persones com ell les que ens han exclòs, que amb fets i disposicions ens han volgut marginar, ens han volgut clonar i convertir en teresetes. Parla de la llengua comuna dels espanyols. Abandonau els territoris ocupats i tornau als que us quedin i tendreu un indret amb  la vostra llengua comuna! Als PPCC, la nostra llengua comuna és la llengua catalana i se suposa que no es referia a aquesta, ja que la que ells han imposada no és necessari anomenar-la. No parla de cap altra llengua, perquè no en volen cap altra, per això les altres llengües no són espanyoles, ni els seus parlants, ni els territoris on són llengües pròpies. Parla de la nació perquè no toleren que n’hi hagi d’altres. Si tornen als límits corresponents es trobaran dins la seva única nació. No és menester reforçar res, perquè res no ens uneix. A la fi arriba al bessó de la qüestió. No volen les autonomies, sinó un estat amb unes quantes descentralitzacions administratives, però no reconeixeran mai que varen esser ells els qui es varen equivocar quan varen fer el cafè per a tots. És normal que pensi que dels desset mini-estats en sobren 14. Però el que no pot voler és provocar suprimir-los tots, en comptes de llevar els 14 sobrants, perquè en aquest cas, n’hi haurà uns quants en els quals algun dia sortirà el sol com cal i es convertiran en estats veïns.