Avui rescat peatges al Parlament: Rull (CiU) i Labandera (PSC) no han sentit molta vergonya?

El 9 de desembre de 2008, el ple de les Corts espanyoles va començar amb el debat d’una iniciativa provinent del Parlament de Catalunya que duia per títol “Proposición de Ley del fondo para la homogeneización, el rescate selectivo y la subvención de peajes’. Efectivament, prèviament el Parlament de Catalunya havia redactat i aprovat solemnement aquesta iniciativa destinada a ser presentada, debatuda i aprovada en el parlament espanyol. I el dia gran fou el 9 de desembre de 2008 (jo hi era!), just quan feia pocs mesos que Rodríguez Zapatero havia iniciat la seva segona legislatura com a president del govern espanyol. Per part del Parlament de Catalunya, van presentar la iniciativa des de la tribuna tres comissionats: Josep Rull, de CiU; Roberto Labandera del PSC i el company republicà Sergi de los Rios.
El debat va iniciar-se amb la postura, gairebé unànime, dels tres representants catalans, els quals amb matisos van fer públic que estaven d’acord a denunciar que Catalunya viu una situació de greuge comparatiu insalvable respecte a d’altres territoris de l’Estat. Aquesta argumentació sols va ser contradita pel PP, bo i afirmant que els peatges és gràcies a les inversions de les infraestructures i que la conjuntura no era la més adient per encarar un fons de rescat.
No obstant, afortunadament, aleshores la correlació de forces no era favorable al PP i la proposta va rebre el vot favorable de PSOE, CiU, ERC i ICV, amb la qual cosa la proposta catalana va tirar endavant.
Davant nostre s’obria un escenari radicalment diferent. Només calia que la mesa del Congrés iniciés la tramitació, a fi que com qualsevol altra llei, al cap d’unes setmanes o mesos fos aprovada. Uns tràmits que serveixen per tal que la proposta generés la creació d’una ponència legislativa tirés endavant la PL i es comencés a redactar la Llei. Que els resultat final hagués estat molt o força proper al redactat inicial del Parlament, no ho sabem perquè com tota llei en el tràmit d’esmenes és corregida a la baixa o a l’alça.
El fet, el lamentable fet, és que a pesar de tenir quatre anys per endavant (recordeu, desembre de 2008), la mesa del congrés on PSOE i CiU tenien majoria absoluta (els altres representants eren PNB –que no hi estava en contra- i PP) van tenir-la “adormida” durant tres anys. I, al final de legislatura, ha decaigut. Quina barra!
Que ara el PSC i CiU recolzin de nou la proposta al Parlament no deixa de ser –tal vegada- una bona notícia, com ho fou que ho fessin anteriorment en el Parlament i en el Congrés.
No obstant, avui ja no pot suportar-se tan de cinisme i falsedat, tot fent veure que s’està en la denúncia de la Catalunya de peatges i, alhora, fer la gara-gara als lobbis. PSC i CiU grans experts a dir una cosa i a fer-ne la contrària. Tot i que reiteradament des d’ERC demanàvem que s’impulsés la ponència del Fons de rescat de peatges, PSC i CiU, i amb la normal tolerància del PP, van decidir que aquell peatge no ens el saltaríem i van deixar morir la proposta. Van fer una pràctica habitual de filibusterisme parlamentari: allargar eternament una decisió per a no haver de prendre-la . Al Congrés dels Diputats, respecte a les iniciatives arribades del Parlament de Catalunya, ja n’he vist de tots colors. Fins hi tot vist com de vegades diputats del PSC parlaven en nom del PSOE en contra dels comissionats del PSC que hi eren per defensar la proposta, però aquesta, tal vegada, ha estat la més grossa: que PSOE-PSC i CiU ho aturessin durant tres anys a la Mesa és el súmmum del cinisme.
És per això que quan veig que avui al Parlament, PSC i CiU tornaran a donar suport a la proposta d’Esquerra de tornar-ho a intentar i, ben segur, que faran una intervenció sobre la importància de traslladar-ho la qüestió a Madrid, no puc deixar de recordar que, aleshores, era possible assolir l’objectiu perquè la conjuntura econòmica era distinta i la correlació de forces també.
Els van poder més els interessos de submissió al poder econòmic (recordeu com Zapatero va acabar abraçat a Botín; o Sànchez Llibre demanant diners per a les concessionàries de les autopistes radials de Madrid). I és evident que ara saben que, quan arribi d’aquí a molts mesos al plenari del Congrés dels Diputats, el PP la bloquejarà amb la seva majoria absoluta. Però ja els va bé, perquè mentrestant amagaran les vergonyes i si poden desmobilitzaran la ciutadania davant de l’acció de No Vull Pagar del dia 20.
Esquerra, camàlics, avui hem tornat a presentar la proposta al Parlament. Era la nostra obligació, certament, perquè el Parlament ha de plantejar-se què s’ha de fer en tots els fronts, però convindria exigir als partits que “tallen el bacallà” més coherència i menys sotmetiment al poder econòmic perquè la ciutadania ja n’està farta i ja no som en temps de gaires confiances a ulls clucs, més aviat tot el contrari: ja som en escenaris d’enfrontament, d’insubmissió de peatges i fiscals i d’intolerància davant de les hipocresies polítiques.