AVÍS A ESQUERRA

Amb les primàries modèliques celebrades a Barcelona es tanca el cicle d'elecció de molts dels caps de llista de ciutats mitjanes i grans d'Esquerra a Catalunya.
El que diré a partir d'ara no agradarà a uns quants quadres locals republicans. La meva posició d'outsider, sense cap càrrec orgànic, militant de base i amb l'autoritat moral que crec tenir per la meva trajectòria en disseny estratègic i ideològic al partit, em donen la llibertat de dir el que penso. I dic en benefici del partit.
La conjuntura històrica que vivim posa a Esquerra davant la més gran responsabilitat assolida des de l'abril del 1931. Aquell partit creat un mes abans de les eleccions – tipus Guanyem o Podemos- era d'al·luvió, però a diferència d'aquests a darrera hi havia una llarga trajectòria personal i col·lectiva de gent que des de principis del segle XX havien militat activament en diversos àmbits socials: ateneus, entitats, sindicats llibertaris, escola renovadora, cooperativisme, maçoneria i a títol personal i col·lectiu amb grans dosis d'activisme solidari: advocats com Companys que defensaven gratis els obreres, doctors com Ayguadé que visitaven gent sense recursos econòmics. Aquesta llarga trajectòria de gran impacte social és la que va fer possible dues coses: fer confluir gent que havent militat en sigles ideològiques diferents o no havien militat i després guanyar folgadament la majoria política.
L'Esquerra d'ara té quatre cicles: el primer de conservació de les sigles i risc d'extinció fins el 1989; el segon rearmament ideològic en l'independentisme pacífic i constitució d'un partit-moviment fins el 1996; el tercer remodelació com a partit de quadres i d'esquerres i vocació de govern, fins arribar a la tercera posició i una vintena de diputats, trencant el bipartidisme perfecte i evitant noves majories absolutes fins el 2012 on la novetat és que amb els mateixos diputats del cicle s'ha passat a segona força per ensorrada dels socialistes. I ara després de les europees i diversos sondejos d'opinió on s'està en disposició de o bé ser la primera força nacional i en molts municipis o ser-ne la segona en posició rellevant.
Ara bé, les perspectives i resultats electorals corresponen a la solidesa de l'estructura del partit? La resposta és no.
Els bons resultats del darrer cicle tenen diverses causes, moltes d'elles exteriors a nosaltres, no siguem presumptuosos. Però en allò que depèn de nosaltres s'hi compta: 1 una modèlica transició en la direcció del partit, amb una retirada dels antics responsables principals elegant, sense merders, i al contrari passant el rellu i donant suport a la nova direcció. 2. Una capacitat d'obertura cap a independents procedents d'altres esferes que es movien entre el filosocialisme i entorns d'IC. 3. Un lideratge empàtic i pedagògic capaç de fer del microcosmos de st Vicenç dels Horts un nou model de fer política, de governar, allunyat dels debats estrictament ideològics i partidistes, i propulsor de consens socials ampli per solucionar problemes. 4. la materialització dels discurs integrador de les diverses identitats culturals del país en un projecte de ciutadania alliberador.
La primera pregunta és: s'ha fet a escala local la transformació del partit seguint aquestes premisses? En alguns llocs sí. Per desgràcia, en molts altres llocs, no.
 Anem a passar el bisturí:
1. Esquerra a grans trets tenia una situació dual electoralment: en zones de majoria tradicional convergent era segona força en pobles mitjans i petits, i en les municipals  podia accedir a l'alcaldia en alguns d'aquest llocs. En les capitals de comarca i ciutats més grans l'alternança era PSC-CiU. i ERC, 3a força o quarta.
En aquest territori, el primer que cal és observar els casos d'èxit d'ERC. On ERC té l'alcaldia i perquè ho ha aconseguit. Llavors la pregunta inversa és: què s'ha fet malament en els municipis que, malgrat tenir una sociologia similar a d'altres de la comarca i que fins i tot en eleccions com les autonòmiques ERC pot ser segona força, en canvi, hi hagi uns resultats minsos? Quan un cap de llista, porta més d'una vegada presentant-se i en comptes de guanyar posicions les perd vol dir que el partit ho fa malament i s'ha de canviar el cap.
En les actuals circumstàncies, no s'hi val a prioritzar les ambicions personals de qui a més ja fa temps que es demostra incapaç de fer remuntar el partit. Fins i tot, si l'aspirant és bo, caldria fer un seriós esforç per obrir la llista. A qui? a les comarques interiors a membres de la societat civil amb llarga trajectòria professionals o cívica o altruista, de perfils de votants socialistes, convergents o d'IC. I aprofitar el moment de simpatia i expectatives per oferir primeres places i llocs destacats a les llistes d'ERC.
No puc entendre la mesquinesa i poca visió del qui pensant-se que salvarà la seva plaça tancant la llista, acabarà perdent la seva i tres vegades més de les que hagués tret si s'hagués obert.
2. L'altre àmbit és el metropolità, sigui de Tarragona, Lleida, Girona i l'àrea metropolitana de BCN, i tota la costa. Aquí ERC amb poques excepcions de pobles petits, ha tingut fins ara una situació de 6a o setena força municipal i després de les darreres eleccions en moltes ciutats som un partit extraconsistorial. Si en l'àmbit mes favorable del cinturó interior, he recomanat obrir, en l'àrea metropolitana és una obligació patriòtica, política i moral. L'aparició d'un actiu  independentisme social en castellà, pel que molts havíem somiat; la diàspora del PSC i l'estancament d'IC; el desgast de la base més social de Ciu, fan que s'obri una oportunitat que potser que no es repeteixi.
És llavors que m'emprenyo, quan m'arriben notícies de l'elecció de certs caps de llista en ciutats claus d'àrees metropolitanes en les que el partit local no ha fet cap esforç per aplicar la política d'èxit de la direcció nacional; i la política que segons les diverses ponències estratègiques i la ideològica del partit seria obligatori practicar. És a dir, tenir tota la generositat personal per tal que el partit esdevingui l'esquerra nacional majoritària. I això no es fa amb llistes tancades amb els militants de sempre que són menys dels que hi havia abans de la crisi del 2010. Cal obrir-se aquí més que enlloc a gent valuosa castellanoparlant, de barris on ERC mai havia rascat res, d'antics votants socialistes, a gent d'entitats d'economia alternativa.
Som a temps per reconduir el que podria ser un greu error. Tenir cap de llista d'ERC a molts llocs, no vol dir necessàriament ni que ERC acabi anant sola si el què cal és obrir-se a coalicions que reforcin el projecte; ni vol dir que el primer triat d'ERC sigui el cap de llista. L'assemblea de militants sempre és  a temps, si el partit arriba a acords amb grups, col·lectius socials o personalitats rellevants, com les que el 1931 van confluir a ERC,  a confeccionar una llista d'ampla concentració on la gent amb carnet anirà on convingui al bé comú del projecte.
El maig que ve hi haurà un examen de revàlida per ERC. I el llistó l'han posat les eleccions europees. En totes les ciutats i comarques de Catalunya els electors i militants podran comprovar en quins llocs s'ha fet bé la feina i els resultats s'apropen al llistó i en quins llocs no ha estat així. En aquest darrer cas, el mínim que es podrà fer és demanar responsabilitats.