El procés que viu el nostre país em recorda l’apagada analògica i l’engegada digital. Hi ha sectors que premen l’off amb Espanya i altres ja han començat a prémer l’on amb l’Estat propi. L’apagada va per fases. Després d’aconseguir que el president Pujol reconegués públicament que “o independència o rendició”, ara només ens queda un quart de volta per a l’engegada total. I quan dic engegada, no parlo de la independència de facto sinó de començar el compte enrere explícit amb data concreta. El quart de volta que ens manca és escoltar un reconeixement explícit de les elits econòmiques del país que, efectivament, diguin “o independència o ruïna”. Veure el president de la Caixa, Isidre Fainé, reconeixent el que és obvi serà difícil, però hi ha moviments de fons d’altres personatges que tenen una transcendència a tenir en compte. I és que hi ha dos tipus de burgesia barcelonina. La que per sota de la Diagonal necessita GPS per moure’s i la que, sense perdre la tradició catalanista, sovint provinent de l’univers d’Unió Democràtica (Col·lectiu El Matí, Sobirania i Justícia…) per amargura de Josep Antoni Duran i Lleida, ja ha adoptat el discurs plenament independentista i net de temors. La primera experimenta vel·leïtats de prèmer l’off, mentre la segona ha premut fort l’on.
Recordo perfectament com si fos ara una escena insòlita al Cercle d’Economia que en el seu moment no va transcendir però que avui prèn tot el sentit. Any 2003, el candidat a la presidència de la Generalitat per ERC, Josep Lluís Carod Rovira, pronunciava la conferència “L’independentisme tranquil”. Era l’època daurada del polític de Cambrils i se’l rifaven a banda i banda de la Diagonal. La sala plena de gom a gom. Carod, de verb fàcil i polemista de primera, escoltava les intervencions dels socis després de la xerrada.
Artur Carulla, president del grup Agroalimen (Gallina Blanca, Bocatta, Pans and Company, Dodot entre altres companyies) es va aixecar i va dir una cosa així com: “Senyor Carod, estic totalment d’acord amb vostè. La independència és l’únic camí que tenim si volem afrontar el futur amb garanties”. Jo tenia a tocar Miguel Torres, de Bodegas Torres, que va empal·lidir i per moments semblava que la Sangre de Toro ja no li corria per les venes. Vaig preguntar-me: ja tenen un desfibrilador aquí al Cercle?. Altres periodistes de mitjans espanyols es fregaven les orelles perquè no es creien el que acabaven d’escoltar.
Que el teixit empresarial català ha canviat cap a posicions més clarividents respecte de la sobirania no és cap misteri. Del moderat Femcat – amb l’intent fallit de Joaquim Boixareu de fer el salt a la presidència de Foment del Treball – als explícits sobiranistes del Cercle Català de Negocis o la Fundació Catalunya Estat, hi ha empresaris que ja han vist clar que la millor manera de recosir la butxaca és creant un Estat propi. I recordem també que Salvador Alemany, l’actual president del Cercle d’Economia, ja va declarar públicament en el seu dia que ell votaria “sí” en un referèndum per la independència.
Ara hi ha eleccions al Cercle d’Economia i el candidat oficial de la direcció és Josep Piqué, ex-ministre d’Aznar, espanyol recalcitrant i que viu a Madrid treballant pel PIB d’allà, però que sortosament no genera consens a la institució. D’aquí al maig quan hi hagi les eleccions al Cercle, no es descarten sorpreses de darrera hora. El visionari Carulla sembla no estar disponible per problemes amb la justícia però ara tocaria que prengués la iniciativa i liderés un nou rumb que fixés les posicions del cercle en clau realment nacional i no ho limités a la fundació familiar que promou la cultura catalana. Alerta, però, perquè la Fundació Lluís Carulla va fer públic dimecres passat aquesta enquesta amb resultats sobre les posicions sobiranistes.
De fet, el Cercle d’Economia va demanar mesos enrere de refer el pacte Constitucional després de la riota de la sentència contra l’Estatut de Catalunya. El document que així ho explicitava va ser fruït de llargues discussions i es comenta que precisament Carulla va ser un dels que propugnaven una resposta més contundent. Si Carulla, com deia, ja ho veia clar l’any 2003 potser li ha arribat l’hora de posar-se a davant del carro. Ell – que cada any remena milers de milions d’euros i s’hi juga les garrofes – ja ha vist com amb això del finançament i les infraestructures, si d’Espanya depèn, n’hi ha, amb perdó, per cagar-s’hi. Encara ell té sort que fabrica els Dodot.
Amb la crisi de cavall que estem passant per culpa dels bandolers espanyols, ara ens veiem abocats a retalls pels ajuts a la dependència, frenada a la digitalització de les aules, limitacions en els ajuts per naixements, obres ajornades, pujades d’impostos pel consum d’aigua a les empreses i tantes altres misèries. Per sortir-ne més aviat que tard els experts apunten que una de les grans palanques serà l’exportació. Mango, per exemple, ja exporta un 82% de la seva producció i els seus plans són superar el 90% en pocs anys. I no és un cas aïllat. Actualment són moltes les empreses catalanes que exporten més d’un 70%. I Espanya, doncs, cada vegada hi pinta menys. I tots aquells que pateixen pel boicot el dia que siguem independents que no pateixin tant. Que siguin competitius en preu i qualitat, i tranquils que els espanyols ja passaran per caixa. Que en això dels calés, quan són propis i no robats, l’estalvi també els interessa. No són pas tan gamerusos per pagar més en nom d’un orgull mal entès.
Elegir ara Josep Piqué com a president del Cercle d’Economia és retrògrad. Diria que potser és l’hora de la Gallina Blanca, de l’Avecrem que, com el procés vers la independència, fa xup-xup.
