Les persones que pertanyen a un país qualsevol, per no haver de dir normal, no tenen necessitat d’haver d’aprendre les paraules del títol, no els cal haver de saber que existeixen, però les que estam sotmeses a un procés colonial de destrucció de la personalitat i de la identitat individual i col•lectiva, no tenim més remei que conèixer-les a la perfecció, per a tenir vergonya de practicar-ne una i orgull de ser fidel a les altres, si no volem veure’ns embolicats sense adonar-nos-en en la trama ordida per les persones que dirigeixen el país invasor. Ja sé que molts pensaran que això és una exageració, però he d’aclarir que han anat col•locant tan bé les seves peces i han sabut fer-se amb tants de col•laboradors (col•laboracionistes) del propi país, que sembla que la seva actuació és totalment correcta, això si no es col•loquen en el paper de víctimes, com ho fan perfectament els descendents dels colonitzadors a Bolívia i a Veneçuela.
Avui no cercaré les definicions a cap diccionari, intentaré explicar les dues actituds enunciades en el títol d’una manera planera i fàcil d’entendre. Una persona adopta una actitud d’autoodi quan no s’estima a ella mateixa, no s’agrada quan es mira al mirall i fa tot el que pot per canviar l’aspecte o la característica que li motiva aquell sentiment. Hi ha persones que menteixen i n’hi ha d’altres que dissimulen el que elles consideren un defecte. És el cas dels negres que s’autoodiaven pel color de la seva pell i n’hi havia que es posaven cremes per esblanqueir-la, d’altres s’operaven i se la canviaven com el famós i ja finat cantant Michael Jackson. Però avui parl de l’autoodi que té una persona per culpa d’haver nascut a un indret on es parla una llengua, que li han fet creure que no era important, que només era “per a la intimitat”, per a l’entorn familiar i folklòric, encara que n’hi ha d’altres, que l’autoodien fins i tot en aquests àmbits, l’abandonen i es passen a parlar-ne una altra. La malaltia d’aquests és molt greu. I em referesc a la lleialtat lingüística que tenen moltes persones cap a la seva llengua, en el nostre cas, la llengua catalana, encara que els governants l’hagin menystinguda, l’hagin perseguida, i hagin reprimit els seus parlants. Qui està orgullós de la seva llengua, l’usa sempre dins el seu territori i s’hi manté lleial, encara que els governants bastards la persegueixin per a exterminar-la, i persegueixin també els qui la parlen (els casos de conflicte lingüístic entre autoritats i persones lleials a la llengua són múltiples).
Si m’he fet entendre sobre les dues actituds que adopten les persones que pertanyen al nostre poble, al nostre país, a la nostra nació, vull referir-me a dues persones molt importants en l’àmbit més proper i en l’àmbit mundial, les quals adopten actituds diferents respecte de la llengua: una és en Rafel Nadal que és un exemple clar d’autoodi; és mallorquí, de Manacor i catalanoparlant, ha estat número 1 del tennis mundial i ara és el segon. Rafel Nadal (a qui els espanyols han batiat com a Rafa i ell s’ha deixat), en els múltiples trofeus que ha guanyat sempre s’ha hagut de dirigir al públic de qualsevol indret del món. Ha parlat en anglès, ha intentat parlar amb altres idiomes així com ha pogut, en tot cas sempre ha parlat en espanyol i mai no ha dit ni una sola paraula en català, sempre que s’ha trobat fora del seu domini lingüístic. Al contrari, una vegada que feia una roda de premsa amb altres jugadors, devia ser cosa de la copa Davis, un tennista del Principat va parlar en català i en “Rafa” el va renyar, perquè va dir que no l’entenien. L’altra és en Josep Guardiola, entrenador del Barça, considerat enguany com el millor entrenador del món, que entrena el millor equip del món, en el qual juguen uns quants dels millors jugadors del món. Quan li varen entregar el premi, va parlar en anglès que era la llengua que la majoria entenia, i quan va dedicar-lo a un company seu, al segon entrenador, va parlar en català, amb tota natralitat. Josep Guardiola és un exemple clar de lleialtat lingüística. Tots sabem com va reaccionar la caverna mediàtica espanyola, fent escarafalls perquè no havia parlat la llengua més important del món.
Si s’ha entès el que he volgut dir, ara cadascú s’ha de fer una autoanàlisi per a arribar a saber si practica l’autoodi o la lleialtat lingüística i si li convé o no canviar la seva manera d’actuar. Quan un poble es troba sotmès a un procés d’imposició d’una llengua dominant, només reaccionant amb lleialtat lingüística serà capaç d’evitar la seva desaparició.
