Un cop encarrilada la cursa cap a les eleccions, superats els traumes habituals de la confecció de les llistes, amb una dosi desconeguda de renovació i amb les enquestes que pinten bé, és l’hora de posar-se les piles. Tenim al davant una nova tasca històrica. Recordem abans les que ja ha tingut ERC: primer Retornar el primer autogovern des del 1714 i ser decisius en la proclamació de la República a l’any 31. Segon. Preservar des de la resistència, la institució de la Generalitat a l’exili i facilitar l’únic acte de ruptura simbòlica amb el franquisme amb el retorn de Tarradellas abans de la Constitució. Tercer: Ser l’únic partit institucional que va denunciar les limitacions democràtiques de la Constitució, però alhora ser clau en la consolidació de l’autonomia amb el suport a Jordi Pujol. Quart. facilitar per primera vegada una alternança de centresquerra en el marc autonòmic, demostrar que l’independentisme d’esquerra no era excloent arribant a propiciar un president d’origen andalús i empényer als federalistes a presentar una reforma estatutària de signe federal. Cinquè: un cop haver ajudat a demostrar que les vies autonòmica i federal no hi cabien en el marc espanyol, Impulsar i donar suport a la societat civil organitzada en la repulsa als episodis antidemocràtics: mani de febrer 2006 contra acord Mas-ZP; Mani 10 de lujiol pel dret a decidir; Mani del 11S per la indpendència.
Quin repte tenim ara?. Per primera vegada en la història contemporània, el centredreta català s’ha vist empès a assumir que només la via de l’Estat propi pot garantir el model de societat que desitja el poble de Catalunya. Per primera vegada, una part de la tradició marxista de l’esquerra assumeix l’Estat. És a dir, per primer cop ERC ja no té la responsabilitat de representar en solitari a tots els qui volen la independència. La gent podrà triar entre quasi totes les opcions que van del centre-dreta a l’extrema esquerra i fins i tot el populisme. Alliberats d’aquest pes enorme, l’Esquerra s’ha de centrar en definir el perfil d’aquells que vol representar, que de fet són aquells sectors socials que majoritàriament composen el partit: capes populars, des dels treballadors a petits empresaris. Amb la dimissió del socialisme a Catalunya de sumar-se a la reivindicació d’Estat, tenim l’obligació de patejar-nos tots els barris i segments que havien estat socialistes- molts d’ells procedents de l’emigració- i que deixaran de ser socialistes per incorporar-los al nostre projecte social i nacional. És bo per la gent d’esquerres. I és bo pel procés independentista que aquests segments que mai de la vida es podran sentir representats pel centre-dreta o pel radicalisme i l’extrema esquerra, trobin en ERC una acollida que acabi mostrant-se també en la composició de les llistes i en les cares públques.
La tasca d’ERC és doncs:
1. la garantia que els condicionants de CiU: Duran, lobby Pont aeri i corrupció no siguin determinants per aturar el procés cap a la independència. Per això s’ha d’evitar la seva majoria absoluta. El discurs nacional de Mas només es farà realitat si ERC és forta.
2. La garantia que la construcció del nou Estat i els passos previs es faran a favor de la majoria social i més desafavorida i no a favor dels de sempre. Impulsar un pacte social de la Transició.
El moment és tan entusiasmant que cal aprofitar els propers mesos per a fer una important campanya de captació de nous i noves militats i d’independents- com ara Gemma Calvet I Eva Piquer(benvingudes!)- que s’ajuntin al nostre projecte. Això ha de permetre, amb els passos endarrera que han de fer alguns quadres que ja porten molt de temps a primera línia, regenerar el partit de cap a peus: que, siguem sincers, prou falta li fa en moltes comarques de Catalunya, no només per les devallades generals sinó per, en massa casos, dinàmiques locals podrides que han esdevingut batalles mediocres letals per ERC.
Amb les noves bones prespectives, no és moment per a què els oportunistes de sempre vulguin tornar a donar cops de colzes per repartir-se un pastís institucional que encara no existeix. És l’hora de donar entrada a gent potent de la societat civil, ben preparats, que hagin demostrat capacitat de sacrifici i manca d’ambició personal, per injectar sang nova i lideratges que es preparin per a ser l’alternativa de centreesquerra que construirà l’Estat i la justícia social, quan la dreta es desvii o defalleixi. Que pot ser aviat.
