Que Paul Auster ja no és el que era, fa malauradament força temps que me n’he adonat. Vaig començar a llegir a Auster a mitjans dels anys noranta i encara recordo la impressió que em va produir la Trilogia de Nova York, de la qual, per cert, existeix una extraordinària adaptació al còmic en català publicada per Angle Editorial. Fa pocs dies he enllestit la lectura d’Un home a les fosques que no ha fet altra cosa que confirmar el que ja pensava des que vaig llegir Timbuktú: Paul Auster ha deixat de ser aquell magnífic escriptor de les seves primeres obres. Suposo que ha trobat una fórmula que li funciona i atenent a la gran producció a la que en té acostumats, és molt difícil que coses així no passin. D’Auster m’agradava el desconcert a què ens sotmetien els seus personatges i situacions, la desesperació que traspuaven les seves obres primerenques. En definitiva, una mena de mal estar en aquest món. En l’actualitat, si bé les seves obres continuen presentant un reguitzell de desgràcies quotidianes, la visió és molt més amable que en les seves primeres obres, menys desesperada i, per tant, per mi menys real.
És evident que no podem demanar a un autor que estigui repetint constantment la mateixa obra, perquè llavors li retrauríem que es repeteix sense parar. El problema està en què Auster repeteix sempre la mateixa fórmula, però no la bona. Sense perdre en part la seva essència, ha fet un gir vers una literatura més amable i digerible que funciona per acostar-lo a més lectors, però que li ha fet perdre bona part de la seva profunditat inicial.
Segurament seguiré llegint llibres de Paul Auster perquè aquests es llegeixen bé, però espero algun dia tornar a trobar una obra tan impressionant com El país de les últimes coses.
