Segons explica la mateixa Montserrat Rodés: “de ben petita em vaig adonar que m’ho passava més bé pensant, que no pas jugant”. I ha estat així que, en el decurs del temps, la nostra poeta ha bastit en els darrers trenta-cinc anys una obra on conjuga el suggeriment i l’al·lusió més que no una poètica concisa on es narren els fets amb exactitud. I és així, com si fos un joc –al capdavall–, que Montserrat Rodés ha fet de la paraula l’eix central on el seu pensament s’estabilitza, sempre amb aquella cura pel matís que hom troba entre línies a cada poema.
A Aturar-te a dalt (Llibres del Segle, 2024), Rodés segueix una trajectòria que, amb totes les diferències que convingui recalcar, desenvolupa en títols com La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), la seva presentació a escena, fins a arribar al magnífic Tot és altre (Lleonard Muntaner, 2020), exemple de concisió en el vers on la natura de l’ésser s’expressa amb la força de la síntesi.
En el seu darrer recull, l’esmentat Aturar-te a dalt, la poeta traça un camí on l’art menor, en diverses de les seves formulacions, respon a l’afany de dir “més en menys” i de preservar, així doncs, una filosofia de la fugacitat que hipnotitza al lector per la seva perfecció formal. En conseqüència, versos com: “Aquell intern / desertar, quan no succeeix / res. Ni res ja no se’ns revela”, confirma l’elegància d’una poesia que s’endinsa en nosaltres com una càrrega de profunditat on, i aquesta és la paradoxa, se’ns “revela” que hi ha un moment en la vida on el “res” esdevé una realitat tangible.
El llibre, formalment dividit en tres parts, configura una unitat perfecta de sentit que cal saber intuir amb una lectura atenta per part de l’implicat. El lector que, com a part activa de la poesia rodesiana, contribueix a cohesionar cadascuna de les peces: “Tot és / fet d’instants desordenats / que no es troben”, essent, el poema, l’esforç de trobar un ordre a les coses del món “enmig / de tanta absència”. On la pèrdua és una de les claus de volta del poemari, això sí, sempre amb aquella serenitat característica en l’obra de Montserrat Rodés.
“No parlar de res i evitar / el dolor”, descontextualitzat, té una potència aforística que ens fa avançar en una lectura que, a poc a poc, ens subjuga i captiva a parts iguals: “L’enlloc / contemplat no deu ser / pas gaire lluny”, tot reconeixent, que qui escriu aquestes notes, estima aquest dir on la “contradicció”, en el global del llibre, estructura una lògica precisa que parteix de la singularitat de l’autora. Sempre, convé remarcar, vinculant el fet estètic –la forma– amb l’essència d’allò que la paraula apunta.
D’alguna manera podríem dir que Montserrat Rodés i el seu preciós Aturar-te a dalt manté una línia poètica quietista que, potser sense voler-ho, l’apropa a la poesia d’origen oriental. A parer meu, és un volum per llegir caminant i en veu baixa. Un exemple d’excel·lència, lliure d’escarafalls innecessaris, que sedueix pel tacte càlid d’uns mots que ens retornen a l’entitat temporal, de l’univers: “Toco un difícil / futur. Per no recordar. Entro al nucli. / D’uns instants compactes. Indivisibles. / Que han buidat el passat.” Som matèria de temps i la poesia ens espera.
