Quan comença cada mes ja és tradició. Les dades de l’atur ens foten un clatellot que ens desmoralitzen per trenta dies més fins al proper mastegot. És evident que el model productiu ha de canviar, que hi ha atur estructural, que hi ha un percentatge de gent d’ocupabilitat complicada… També és evident que el món ha canviat molt pel que fa a dinàmiques laborals i adaptar-se en actitud i mentalitat a aquest nou escenari és un avantatge competitiu personal. Però cada vegada percebo amb més claredat que una part, i em temo que gens menyspreable, de l’atur registrat a l’Estat espanyol i a Catalunya hi és perquè sí. No parlo dels barruts que volen viure del subsidi, sinó de la incapacitat de les administracions per prendre decisions que facilitin que molta gent amb ganes de treballar i esperit emprenedor surti d’una situació indesitjable. Parlo tant de les polítiques passives com de les actives.
Tenim un atur que a Catalunya frega el 20%. Això és un drama. I no és qüestió de referir-nos ara al dèficit fiscal que ens tenalla i que esdevé una de les situacions amb un grau d’idiòcia més elevat del planeta Terra. Perquè s’ha de ser profundament idiota per haver de destinar gairebé 6 milions d’euros diaris l’any 2012 en el pagament d’interessos als creditors que han comprat deute del Govern de Catalunya, sabent que això ho has de fer perquè Espanya et roba amb diürnitat i traïdoria. Imaginem que l’any vinent aquests prop de 6 milions d’euros diaris – ep, que estem parlant de 1.000 milions de les antigues pessetes! – els dediquéssim cada dia a crear ocupació de qualitat per a tothom. Això té un nom: independència. Però evidències al marge, hi ha situacions que cada vegada em confirmen, com deia, que hi ha una part de l’atur que la tenim perquè la nostra classe política és absolutament incompetent. I no dec anar tan mal enfocat quan avui mateix escolto a la ràdio que la Unió Europea podria sancionar l’Estat espanyol amb una multa de 1.000 milions d’euros per l’elevada taxa de desocupació.
L’atur puja com un suflé i ens ve la setmana passada Jordi Basté i, des del programa “El món a RAC1”, obre línies de telèfon a la gent que vulgui oferir feina. En una hora varen arribar 400 ofertes de treball i els oients hi varen enviar 2.500 currículums! Això també és un clatellot, però un clatellot als polítics i al sistema. Resulta que un programa de ràdio és capaç de col·locar segurament uns quants centenars de treballadors en una hora i, per contra, hi ha gent que sap positivament que en dos anys apuntada al SOC no la trucaran mai? La temporada passada, els de Can Basté ja varen col·locar 200 persones. Això és un recital de solidaritat, seny i patriotisme. En Jordi Basté deia, amb lògica, que potser el SOC s’hauria de plantejar patrocinar un programa a RAC1 que, com empresa privada, no li correspon fer aquesta feina. Té més raó que un sant. Per favor, Jordi Basté, nou conseller d’Ocupació, si se’m permet la conyeta.
Tinc un amic que esgotarà la prestació de l’atur d’aquí a un parell de mesos. Ara fa prop de dos anys, quan va tornar d’inscriure’s al Servei d’Ocupació de Catalunya em va dir: “No em trucaran mai. Ho sé”. Certament té un perfil professional molt concret i les empreses no solen anar al SOC a buscar gent d’aquesta mena. El sistema a ell no li serveix per a res més que cobrar la prestació, però com a intermediari de feina res de res. S’ha de buscar la vida amb el que això té de positiu i negatiu, segons com s’analitzi.
No ha parat quiet un minut i “amb il·lusió” com diria el president Mas del Polònia de TV3. Va demanar de capitalitzar l’atur per a poder fer-se autònom. Però la resposta va ser que havia de dedicar el 60% del capital a inversió en la nova activitat (maquinària, vehicle, equips informàtics, mobiliari d’oficina, eines, compra d’un local, obres de reforma, instal·lacions, etc.) o bé a pagar mensualment la quota d’autònom fins a esgotar la prestació. Ell d’inversió, no n’havia de fer cap, perquè treballant des de casa i només amb el seu cervell i l’ordinador, que ja tenia, en feia prou. El que volia era capitalitzar la quantitat per assegurar que durant uns mesos podia assumir el risc de dedicar-se en cos i ànima a preparar els diversos projectes que tenia pensats. I si, mentrestant, sorgia alguna feina puntual, de les anomenades alimentàries, poder-la facturar legalment com autònom i deduir algunes despeses molt concretes que anaven sorgint durant el procés de preparació.
Algú pot dir que així tothom podria, amb qualsevol excusa, capitalitzar l’atur. Lògicament, i és per això que no es pot capitalitzar a la babalà. Però es podrien establir els mecanismes de control necessaris per a fer el seguiment d’una prestació que, en comptes de passiva, podria convertir-se en activa si realment pot facilitar la creació d’ocupació. Hi ha molts casos en els quals segurament la prestació per desocupació es podria convertir en una mena de beca que permetés l’activitat laboral regulada.
Finalment es va veure forçat a replantejar-se la situació a la manera d’un emprenedor passiu. Mai ha vist la prestació com un subsidi sinó com un sou mínim per autogenerar-se feina pel futur preveient la fi de la prestació. Ha calculat que si els seus projectes tiren endavant – i alguns ho faran properament -, mentre s’executin caldran uns 400 treballadors directes aproximadament.“Per la societat sóc un aturat, però en realitat sóc un emprenedor tancat a l’armari”, em diu sense retrets, malgrat tot. I això que, a més, ha seguit formant-se amb més estudis superiors i parla cinc idiomes. Per cert, també comentava que a la universitat no ha trobat cap descompte a la matrícula com a aturat i en canvi sí per les víctimes del terrorisme. Potser que hi pensem també en aquests detalls.
L’efecte col·lateral de la inadaptabilitat del sistema és que durant aquests dos anys ha hagut de rebutjar petites feines puntuals perquè l’import global era molt inferior a la prestació i no podia facturar-les legalment. Ja no l’han tornat a avisar d’aquestes feinetes i el sistema ha deixat de tenir un autònom actiu per continuar tenint un individu, cotitzant molt menys i engruixint cada inici de mes les llistes de l’atur. I tal dia farà dos anys. Atur perquè sí.
