Estem a punt d’assistir a una nova invasió de competències de l’Estat espanyol sobre la capacitat legislativa del Parlament català. Aquest cop amb l’objectiu d’obligar a Catalunya a assassinar braus, al marge del que desitgen els seus ciutadans i del que va aprovar el seu Parlament.
I és que el PP ja ha anunciat que calcula que les corrides de toros tornaran a Catalunya cap al setembre, després que el Congrés les declari Bé d’Interès Cultural i la qüestió passi al Senat, on es donarà llum verd a la nova normativa de forma definitiva, sortejant així la prohibició decretada per la Generalitat com a conseqüència d’una iniciativa legislativa popular catalana. De fet, en tractar-se d’una normativa estatal, es pretén que aquesta derogui l’articulat específic de la llei catalana i eviti que d’altres comunitats autònomes legislin en un altre sentit sobre la matèria.
El cas no és tant clar. Tot i que l’Estat es reserva algunes funcions respecte a la regulació de les corrides, el cert és que les competències en matèria d’espectacles públics han estat assumides estatutàriament amb caràcter exclusiu per diverses comunitats autònomes, entre elles Catalunya. És previsible, doncs, que la qüestió torni a acabar al Constitucional, que encara no ha resolt el recurs contra la Llei 28/2010 aprovada per la cambra legislativa catalana.
El debat arriba al Congrés després d’admetre’s a tràmit una iniciativa legislativa popular que compta amb gairebé 600.000 signatures, de les quals 168.000 van ser recollides a Catalunya. No tindrà la mateixa sort, en canvi, la iniciativa legislativa popular en favor de la dació en pagament, que previsiblement no serà admesa, amb gairebé un milió i mig de signatures, gràcies a la majoria parlamentària dels populars, que ja van avançar que hi votarien en contra.
Algú podria argumentar que 168.000 ciutadans catalans van alçar la seva veu en favor de poder festejar la matança i tortura del brau, el que anomenen “la fiesta nacional”, però el cert és que el 73,1% dels catalans, segons una enquesta feta per Demoscopia l’any 2004, va dir estar a favor de la prohibició de les corrides i un 81,8% les considera cruels i injustificades, una xifra prou folgada per no ser tinguda en compte. Aquesta enquesta, de fet, coincidiria amb els resultats que va obtenir la realitzada pel grup Gallup a escala nacional l’any 2006, que apuntaven que només el 7% dels espanyols es considerava aficionat a les corrides, tot i que l’Estat havia arribat a invertir més de 550 milions d’euros anuals en la indústria taurina.
Què passa, doncs, amb aquests tres de cada quatre catalans que previsiblement no estaran a favor que es derogui la prohibició de les corrides a Catalunya? La qüestió, com a mínim, s’hauria de sotmetre a referèndum, amb més raó encara en les dues comunitats autònomes que ja han legislat en la matèria.
És curiós que les seixanta-sis iniciatives legislatives populars presentades en 28 anys hagin estat rebutjades. Malauradament, aquesta es converteix en la primera ILP que aprova el Congrés en tota la seva història. Diu molt de la salut de la democràcia espanyola que la primera demanda del poble que és atesa sigui precisament la que enalteix i promou el maltractament animal, una voluntat més pròpia de països no democràtics i societats poc avançades. Si Espanya volia ser el tema de conversa a Europa, certament, ho ha aconseguit.
I és que no es tracta només d’imposar la gran matança a Catalunya i blindar-la a la resta del territori, es tracta d’aprovar una llei que preveu, a més, la corresponent assignació dels recursos públics necessaris per a la recuperació de la popularitat que tenia en uns altres temps, els de Franco.
Vist des d’un punt de vista estrictament econòmic, la pregunta que haurien de fer-se els populars i els partidaris d’aquesta llei és si creuen que el poble espanyol, no només el català, estarà d’acord en ajustar-se més el cinturó per celebrar amb més honors una festa en decadència, que davant d’Europa i del món civilitzat ens presenta com una societat en retrocés ètic i cultural. No s’enganyin perquè vegin molts turistes a Pamplona per San Fermín. Davant d’una corrida, una àmplia majoria de ciutadans europeus ens miren de la mateixa manera que ho fem nosaltres quan contemplem als informatius, amb incomprensió i horror, una lapidació humana.
El 73% dels francesos, el 93% dels alemanys, el 81% dels belgues i el 82% dels suïssos estan en contra de les corrides, segons una enquesta de TNS Sofres feta el 2003. Pel que fa als portuguesos, un 52,4% prohibiria la seva celebració al seu municipi. Per la seva banda, el 89% dels britànics, segons publicava ComRes l’any 2007, no aniria a una corrida i el 76% està en contra de la seva promoció per part de la indústria turística.
Aprofitant que el debat estarà obert aquests dies, seria interessant preguntar-se si el Congrés admetria a tràmit una iniciativa legislativa popular que persegueixi solucionar les clares deficiències de l’article 337 del Codi Penal, que només imposa una pena de tres mesos a un any de presó al que “causi la mort o lesions que menyscabin greument la salut d’un animal domèstic o amansit”, un articulat que comporta que en la majoria de casos els maltractadors esquivin fàcilment la pena privativa de llibertat i acabin pagant només una multa. Òbviament, poden intuir la resposta…
Tot i que amb notables deficiències, el marc legislatiu català de protecció animal, que entre d’altres especificitats prohibeix el sacrifici a les gosseres i protectores (excepte pels motius humanitaris i sanitaris taxats), sovint s’ha pres com a referent per part de les associacions animalistes espanyoles. Sens dubte, la derogació de la prohibició de les corrides en territori català suposaria un greu retrocés per a la protecció animal.
I tot això, amb quina finalitat? Amb la mateixa que persegueix la reforma educativa del ministre Wert o l’oportuna creació de l’impost sobre dipòsits bancaris a tipus 0: menystenir greument la sobirania legislativa del Parlament català. Sembla, doncs, que al capdavall qui es pren els toros com una qüestió d’identitat nacional no són els catalans, sinó els partits unionistes. I a quin preu!
La manera que tenen de fer estimar la pàtria espanyola als catalans és, certament, de dubtosa eficàcia. La letra con sangre entra, deien en els seus temps de glòria. Doncs bé, no en el meu nom.
Em dic Meritxell Doncel, sóc catalana i assassina. I això últim, a la força!
