“Gràcies a la intervenció dels agents de la CIA desplaçats a Madrid es va detectar que agents de la policia catalana s’havien infiltrat en diversos ministeris i a la Presidència del Govern espanyol. L’operació s’hauria finançat a càrrec dels fons reservats del govern regional de Catalunya. L’ambaixada es reserva aquesta informació a l’espera de rebre instruccions de la Secretaria d’Estat sobre la necessitat o no d’informar-ne al serveis secrets espanyols”.
Tranquils, no es preocupin. O sí. Aquest cable de l’ambaixada dels EUA a Madrid que acabo de filtrar és absolutament fruït de la meva imaginació però de ser cert seria una noticia molt rellevant, si bé amb cara i creu. La cara seria que Catalunya comença a ser un país seriós. La creu, que ens haurien enganxat de ple.
Si ets un país de debò, pateixes l’”assangement” de Wikileaks amb afers rellevants i no amb la xavalla amb la qual apareix Catalunya en les filtracions diàries de l’organització que lidera Julian Assange. Si s’hi fixen, l’única cosa important que surt de Catalunya als cables de Wikileaks són tot qüestions que s’escapen a les plenes competències i la intervenció efectiva i determinant del nostre Govern: la presència de la màfia russa a la Costa Brava i de presumptes cèl•lules a Barcelona de terrorisme vinculades a Al-Qaida o la feinada que fa la multinacional Grífols.
Un dels problemes grossos el tens quan ets una ànima de càntir i mentre l’Estat espanyol practica el “filldeputisme” en contra teva tu et limites a respondre “lleig!”, com aquella criatura que en sentir-se agredida insulta a la desesperada tot fent petarrells. El Govern de Catalunya ha de començar a aprendre a jugar brut, a exercir el “filldeputisme” a tots nivells. Ells ho tenen clar.
L’experiència em diu que com a catalans hem de comportar-nos ja com un estat malgrat no ser-ho. Això va des dels comportaments individuals als col•lectius. Els asseguro que dóna molts bons resultats, deixant de banda que així ja vas escalfant a la banda pel dia que et toqui saltar al camp. O es pensen, per exemple, que l’Eixample de Barcelona no és ple de pisos d’empreses fantasma del Mossad, l’MI6 i tants altres?
Algú dubta que en l’estructura de la Generalitat no hi ha informants del Centro Nacional de Inteligencia espanyol i que les línies telefòniques i adreces de correu electrònic a la plaça de Sant Jaume no estan intervingudes des de Madrid? Dubten que algun agent dels Mossos d’Esquadra no fa feina per a l’espionatge espanyol? M’hi jugo un pèsol. Valgui, doncs, aquesta proposta per al futur conseller de l’Interior i el de la Presidència. Comencem a infiltrar agents secrets dels Mossos d’Esquadra als ministeris espanyols, al Palau de la Moncloa, la Zarzuela i al CNI, i siguem nosaltres els que facilitem l’”assangement” via Wikileaks quan ens convingui.
Molts dels cables filtrats són similars a conclusions que podem treure en una conversa a la màquina de cafè i per això ara els faré un wikileaks casolà. Si volen jugar a fer d’agents secrets catalans agafin el tren, seguin a prop de persones del món de la política d’aquestes que ningú no coneix i parin l’orella amb moltíssima discreció per captar la conversa. Un exsenador socialista, ara per pocs dies en un alt càrrec del Departament d’Economia, i un exdiputat al Congrés espanyol del PP parlaven animosament. El primer explica que durant la primera legislatura del Parlament de Catalunya, el Luigi – implicat en el cas Pretòria per les operacions immobiliàries a Santa Coloma de Gramanet – era diputat pel PSC-PSOE. Al bar del Parlament un altre diputat – ara per pocs dies al Departament de Política Territorial i Obres Públiques però que per Nadal encara seguirà essent Nadal – ensenyava el tal Luigi a jugar a la botifarra. Al cap de poques setmanes el Luigi ja apallissava al seu mestre entre comissió i comissió – parlamentària s’entén – i així han anat les coses. Aleshores ningú ho va saber veure. Uns bons serveis secrets sí.
Conyes al marge no serà per manca de tradició: Domènec Badia, Jaume Ribas, Salvador Lleonart, Joan Pujol…
PD: El mot “assangement” sorgeix d’una divertidíssima proposta que es diu “El miccionari”, el diccionari de mots nuls que fa pixar de riure o no, i que poden seguir i ampliar mitjançant el Twitter (@miccionari).
