En els mesos previs a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 vaig escriure un seguit d’articles en aquest blog on argumentava perquè la independència mai no vindria de la mà de CiU ni del president Mas. Després d‘aquella enorme i espectacular Diada vaig decidir esperar a veure si aquell cop de força obligaria al president a reaccionar. L’anunci d’eleccions anticipades i la inclusió de la consulta en el programa de CiU semblaven anar en aquesta direcció i desafiaven el meu convenciment de que en Mas faria tots els possibles per trobar una sortida que frenés el procés independentista al qual el govern de CiU n’era essencialment contrari, per interessos i per ideologia.
La confiança en el president de molta gent il·lusionada per la independència i un procés que semblava avançar amb força a les enquestes i, no cal dir-ho, als carrers del país amb l’inigualable èxit de la Via Catalana, convidaven a creure en la possibilitat d’una històrica paradoxa en què el país podria fer camí cap a la independència de la mà d’un president que no hi creia i que, de fet, n’era íntimament contrari, però que s’hi podia veure circumstancialment obligat, atrapat com estava entre la ferma i majoritària voluntat del poble i una absoluta manca de diàleg per part d’un estat que, seguint el dictat del seu ADN, anava recuperant l’extrema bel·ligerància hereva de la dictadura franquista.
Tot plegat, el parèntesi obert per aquest possibilisme ha durat poc més d’un any i ara, amb les darreres declaracions i maniobres dilatòries i, sobretot, claudicants del president respecte al procés independentista i a la pregunta, s’ha avançat la temporada de rebaixes que ha fet ressorgir la certesa de que el president no és, ni de bon tros, el líder que tants catalans instal·lats en l’autoengany hi han volgut veure, ni qui ens ha de portar cap a Ítaca. Pel contrari, s’ha fet més evident que mai que Mas va usar i abusar de la confiança i la il·lusió del poble català per estirar el seu mandat quatre anys més, període durant el qual fins i tot els més innocents descobriran que el seu camí cap a Ítaca, amb la brúixola tramposament tunejada, ens retorna indefectiblement a Madrid.
Vuit aspectes als qual cal parar atenció
1) Segons les informacions de l’Agència Catalana de Notícies sobre l’acte de Mas a l´Ateneu Barcelonès: “Mas vol una pregunta que inclogui els que volen continuar a Espanya”: http://www.vilaweb.cat/noticia/4160495/20131206/mas-vol-pregunta-inclogui-volen-continuar-espanya.html. El president ha avisat que l’acord no serà perfecte, lo qual vol dir simplement que no serà el que el poble vol. A Mas no se li exigeix perfecció, se li reclama justícia, honestedat i lleialtat amb el poble de Catalunya, coses que ara és lícit preguntar-se si mai ha estat disposat a oferir. La traïció als dos milions de persones que ens vam desplegar per tot el país fa tres mesos (amb l’absència, no cal oblidar-ho, del president de Catalunya, que aleshores ja es va desmarcar del clam) està servida.
2) Artur Mas ha dit que vol convertir la consulta en una consulta que uneixi a tots els que estan a favor del dret a decidir, en lloc d'aquells favorables a la independència. El resultat és que de la consulta no es podrà deduir si Catalunya està a favor o no de la independència i, per tant, no tindrà cap valor a nivell nacional ni internacional. El poble català haurà cremat les naus i les energies, haurà aguantat les envestides, les retallades i les injustícies de l’estat i del mateix govern, a canvi de no res. A més, absurdament s’haurà votat a favor d’una cosa—el dret a decidir—que ja tenim, i que paradoxalment ja haurem exercit en el moment de votar.
3) Mas vol segrestar el mot “independència” de la pregunta, malgrat que aquesta és la paraula que fa unes setmanes va unir dos milions de catalans i la que ha impulsat tot el procés. El frau democràtic a la nació catalana és de primera magnitud. Un frau meditat i deliberadament construït en el temps en base a un engany al poble català de dimensions històriques.
4) La justificació basada en la cerca d’un pretès consens per sumar unionistes al sí, a base de desinflar la pregunta, és una estafa i una falsedat no avalada per cap estudi ni enquesta objectiva. ICV ja va dir que desitjava una altra pregunta, però que en qualsevol cas no seria un entrebanc a la consulta, per tant, la rebaixa només tindria la justificació d’acontentar al seu soci Duran. Però realment un sol personatge egocèntric com Duran es mereix una traïció a tot el poble de Catalunya? La resposta només pot ser que no, que aquest no és el motiu. Duran li ha anat molt bé a Mas com a coartada en el seu paper de “poli dolent”, però el fet és que és el mateix Mas qui mai no ha volgut la independència i qui és al darrera del planejat afebliment i gradual dissolució d’un procés independentista que ja ha agafat massa embranzida pel seu gust.
Mas ha titllat de miop qui prioritzi el sentit de la pregunta per davant del presumpte engreixament artificial del consens amb unionistes contraris a la independència, però no és menys cert que la seva traïció—una que ja no accepta eufemismes—tindria les seves arrels en un fort estrabisme causat per tants anys de mirar per Espanya a la vegada que feia veure que mirava per Catalunya. Certament a molts catalans els ha fallat la visió durant dècades. Ceguesa, més que no miopia, ha estat votar CiU durant tants anys i acontentar-se sempre amb promeses maldestres, quan les evidències deien clarament que ens entretenien i ens adormien l’esperit, l’empenta i les esperances com a poble. Ha arribat l’hora d’obrir els ulls i no escoltar més cants de sirena de qui, tot presumint de timó, mai no ha estat disposat a sortir a la mar.
No cal repassar gaire hemeroteques per veure que poc més d'un any enrere, Mas només volia un millor finançament. Va ser en no aconseguir-ho, i sota la pressió popular, que es va veure empès a avançar eleccions i a incloure l’abstracte “dret a decidir” en el seu programa. I tampoc no cal repassar gaire per veure que mai no s’ha pronunciat clarament a favor de la independència. Per Mas, el procés no és res més que un mecanisme d’estira i arronsa amb l’estat, que té com a única finalitat forçar la negociació d’un millor finançament. Haurà fet servir, com bon i avantatjat deixeble de Jordi Pujol, al poble català i a les seves ànsies i expectatives de llibertat d'esquer per assolir els seus objectius de partit.
Però és que, a més, és evident que aquest subterfugi tacticista—apte només per a il·lusos—del suposat consens, no es produirà, perquè seran molts els independentistes (repasseu comentaris en els digitals) que davant d’aquest descomunal engany es desvincularan d’un procés tan trampós i clarament destinat a fer fracassar la independència. Censurar la paraula “independència” de la pregunta no només no animarà a votar a favor als que en són contraris, sinó que n'exclourà desenes de milers d’independentistes que ja hi eren. L’efecte no serà col·lateral, sinó principal i premeditat, perquè encaixa perfectament amb les intencions del govern de rebaixar el to i la fortalesa independentista de la societat catalana, que tan en contra se li està girant a les enquestes.
5) Res no és casual, i tampoc no ho és que a poques setmanes de consumar-se aquest gran frau manipulant la pregunta que vol el poble de Catalunya, hagi sortit a la palestra el llibre “Servir Catalunya. Artur Mas. L'home, el polític, el pensador”. Un llibre on el president posa èmfasi en els atacs personals i familiars, presentant-se com una víctima de l’estat, com un polític sacrificat al servei del país que posa seny i abnegació davant la rauxa d’altres opcions que podrien fer descarrilar el procés. Una imatge convenientment construïda a mida de la traïdoria meticulosament ordida que pretén fer-nos empassar abans que acabi l’any, justificant-la en la dificultat del procés, la necessitat de sumar a qualsevol preu i amanint-la amb tota mena d’atacs externs, amb l’estat espanyol com a únic culpable de la impossibilitat d’arribar a bon port. De ben segur que aquesta imatge de to romàntic, fabricada per als lectors i electors més mediàticament vulnerables, crèduls i incauts, quallarà en molta gent confiada i de bona fe que, davant de les bones formes i les bones paraules, queden desarmats incapaços de concebre i acceptar que el seu president els pugui estar venent.
6) Fa pocs dies el president s’exclamava que a Europa ningú no entenia que Espanya no fes cap oferta davant del procés català. Això és el que ell espera i vol, una oferta de l’estat que li permeti girar l’esquena al procés sense que es visualitzi com una rendició pel conjunt del país. Com que aquesta oferta no arriba i ha vist que el compromís de la pregunta podria ser excessiu com per després poder fer-se enrere i desentendre’s del resultat, s’ha vist forçat a promoure una pregunta que no obligui, que amb l’excusa de ser inclusiva no comporti cap compromís en ferm, i que li deixi les mans lliures per aturar tot el procés si l’estat finalment fa alguna oferta de finançament que li serveixi de coartada per dir que l’objectiu primordial d’encaix s’ha assolit en grau suficient, amb gran esforç i consens, pel bé del país i dels catalans, tot i no ser perfecte, bla, bla, bla… bla, bla, bla.
7) No menys simptomàtic és el silenci aquests dies previs a l’enunciat, del sempre verbalment incontinent i inoportú Duran, especialista en rebentar oportunitats nacionals. Un silenci que només es pot interpretar a la llum d’un compromís personal del president, destinat a diluir la pregunta per la qual cosa en Duran huria accedit a no tensar més la corda, a deixar de crear mala maror i de contradir-lo públicament en vigílies d’aquesta passa transcendent.
8) Finalment hi ha el perill de vincular la consulta a la permanència a la UE, la qual cosa seria deixar en mans de la pressió que Madrid sigui capaç d’exercir sobre la resta d’estats membres la validesa de la decisió presa pel poble català.
Conclusió
Mal que ens dolgui, no hi ha final feliç possible amb CiU, ni amb aquest president. Fa un temps era habitual escoltar l’afirmació que deia que sense CiU no es podia assolir la independència. Ara, després de vint i sis anys de governs de CiU, hauríem d’aprendre d’una vegada que és precisament amb CiU, un partit només lleial i hipotecat amb els grans interessos d’àmbit espanyol, amb qui mai, mai, no podrem assolir la llibertat nacional. La independència d’Espanya passa perquè el catalanisme es desempallegui primer de la seva traumàtica dependència d’aquesta coalició que, des de la transició, tant ha contribuït a enrocar el país dins de les estructures de l’estat espanyol.
Confiem en què Junqueras i ERC tinguin prou fortalesa per no permetre aquesta traïció, tot i que les intencions del president ja han quedat diàfanament retratades per sempre més. En cas contrari caldrà esperar que l’ANC i els centenars de milers de catalans disposats a no girar l’esquena a la independència, sabrem fer front a l’engany, exercir totes les accions necessàries per, si cal, forçar eleccions anticipades i posar CiU electoralment allí on correspon, que possiblement acabi sent a l’alçada de l’actual PSC de Pere Navarro.
Divendres passat una petita manifestació d’espanyolistes arreplegats a la plaça Sant Jaume demanaven la dimissió del president Mas, mentre la majoria de comentaris catalans als digitals en menystenien el nombre, la imatge i les pretensions. Tanmateix vaig pensar que potser no passarien gaire dies abans aquella gent tan poc democràtica i molts de nosaltres no coincidíssim en aquesta demanda, tot i que per motius frontalment oposats. Tampoc no cal esvarar-se per la predicció. En breu ho esbrinarem.
